Des del final de la Segona Guerra Mundial fins a la caiguda del Mur de Berlín es pot dir que el mon era bipolar. Hi havia una clara divisió entre dos blocs –el comunista i el de les democràcies liberals- cadascun dels quals intentava desplegar la seva influència (política i econòmica) als països pobres de l’anomenat Tercer Món. La desintegració del bloc soviètic ha deixat els EEUU sols com a superpotència militar, l’economia de mercat com a única alternativa i la democràcia occidental com a suposat sistema de govern superior.
Tanmateix, hi ha indicis que diuen que capitalisme i democràcia no van sempre lligats. La Xina s’ha girat cap a una economia de mercat desenfrenada alhora que manté un sistema de govern dictatorial i els estats rics en petroli de l’Orient Mitjà juguen un rol important en els mercats internacionals, però tenen governs oligàrquics teocràtics. A més, l’auge de la xarxa terrorista Al-Qaida demostra que hi ha un rebuig a la imposició dels ideals democràtics. Però fins a quin punt els vencedors de la Guerra Freda tenen interès en desplegar la democràcia arreu del món? O és que potser només els preocupen els factors econòmics en aquest nou ordre mundial?
Molts països del Tercer Món –en perdre el seu rol de peons de la Guerra Freda– han deixat de tenir cap importància per al sistema econòmic i polític internacional. Els pocs recursos naturals -ja infinitament espoliats- o les freqüents guerres internes espanten els inversors i aquests estats queden exclosos dels fluxos monetaris i d’informació de la globalització. L’Àfrica subsahariana n’ha estat especialment afectada: el PNB per càpita ha disminuït dràsticament entre 1980-1995 i països com Zimbabwe tenen una expectativa de vida de tan sols 30 anys. En ser irrellevants econòmicament, les regions més pobres tampoc no atrauen gaire interès mediàtic, situació que a la vegada permet operar amb impunitat els grups criminals com ara els narcotraficants, les xarxes de prostitució infantil i els traficants d’òrgans en regions com sud-amèrica o el sud-est d’Àsia. També cal ressaltar que les mateixes democràcies que van derrocar els responsables de l’holocaust el 1945 no han intervingut per aturar els genocidis més recents que han tingut lloc en estats poc importants per a l’economia global com Bòsnia o Ruanda.
Els EEUU i els seus aliats de l’OTAN van sortir triomfadors de la Guerra Freda, però paradoxalment, el món sembla més insegur que mai. Per una banda, el comerç d’armes s’ha incrementat gràcies a l’abundant arsenal –fins i tot nuclear- posat en venda per les ex repúbliques soviètiques. Aquest armament ha anat a parar a llocs molt inestables de l’Àfrica, on ha consolidat el poder dels senyors de la guerra que no obeeixen els seus governs centrals. Una de les seves conseqüències han estat els passats incidents de pirateria a l’Oceà Índic. Per altra banda, ja no existeix un adversari ben definit -per molt que Washington insisteixi en designar un eix del mal compost de països com Corea del Nord o Iran.
Pel que fa a l’economia, hem vist com els agents globals -el Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional que no s’han de responsabilitzar davant de cap entitat democràtica- han imposat el seu criteri als països pobres perquè ‘sanegin’ les seves economies. A la pràctica això ha significat acceptar les inversions estrangeres massives amb condicions favorables als països rics, sovint amb resultats desastrosos per a les indústries locals: els xinesos i sud-coreans han llogat més de 2 milions d’hectàrees de terres agrícoles al Sudan i a Madagascar i molts agricultors locals han perdut el seu mitjà de guanyar-se la vida; l’Argentina, el país més ric de Llatinoamèrica, té ara el 10% del seu PIB en mans d’empreses espanyoles... un nou format de colonialisme. També s’observa com les empreses multinacionals –algunes amb un PNB més gran que la majoria dels països del món- aprofiten les reglamentacions diverses, arreu del món, per fer negoci poc ètic. Són moltes les que utilitzen mà d’obra infantil -i adulta en condiciones de semi esclavatge- o ignoren els reglaments mediambientals vigents en els països rics. Aquestes corporacions utilitzen també l’amenaça de la deslocalització per obligar els estats a acceptar aquestes condicions amb la conseqüent pèrdua de sobirania dels països afectats.
Un altre fenomen del nou “ordre” mundial és l’existència d’un anomenat Quart Món, format per bosses de pobresa i marginalitat dins els països rics. Podem citar les poblacions negres de les grans ciutats nord-americanes, on l’expectativa de vida és menor que en molts països llatinoamericans. Les tendències deslocalitzadores de la globalització han deixat molts treballadors poc qualificats a l’atur, a la mercè de les politiques neoliberals del món post comunista. Hom retalla, cada vegada més, l’Estat del Benestar en nom de la competitivitat o de la racionalització. I és ara quan estem assistint a un retrocés global en camps com els salaris dignes, l’assegurança contra l’atur o l’estabilitat laboral. Difícilment podrem consolidar els drets humans al Tercer Món si cada vegada en tenim menys a les democràcies liberals...
Tanmateix, les actuals institucions internacionals no semblen capacitades per afrontar els reptes d’aquest nou ordre mundial. Les Nacions Unides s’han demostrat incapaces de resoldre els conflictes bèl·lics tant a l’Àfrica (Somàlia, Ruanda...) com a Europa (Iugoslàvia, Txetxènia...). A més, els EEUU han fet servir el seu poder hegemònic per utilitzar o ignorar la legalitat internacional segons convingui als seus interessos. De fet, els països que han intentat seguir un altre camí que el marcat pels organismes econòmics internacionals –com Bolívia o Veneçuela que han agafat el control dels seus propis recursos petrolífers dels inversors estrangers– han estat directament acusats per Washington d’incontrolables.
En definitiva, no podem negar que la globalització està provocant incertesa i inseguretat i les politiques neoliberals han incrementat la desigualtat, la pobresa i l’exclusió social en moltes regions del món. A Occident, la població comença a prendre consciència del fet que la tradicional divisió entre països globalitzadors (els rics) que es beneficien de la globalització i països globalitzats (els pobres) que en són els perdedors té cada vegada menys validesa. La deslocalització està creant un conflicte de classes -entre els grups de poder i les classes populars- tant al Nord com al Sud. Per tant, no ens estranyi que arribats a punt sorgeixin els moviments antisistema que, inicialment, sembla que proposin una alternativa a aquest nou (des)ordre mundial. Estarem alerta.
Bibliografia:
ROMERO, J. [et altri] – Geografia Humana. Ed. Ariel. Barcelona, 2004.
