Em descobreixo sensible, però sóc trapella i molt, molt inquieta.

També sóc creativa, generosa i divertida... vaja... i que no ho som tots? Això sí, diuen de mi que sóc tossuda, però jo prefereixo dir-ne tenaç. Sóc aquella, la que seu a la tercera fila, la del barret al cap i les plomes al voltant del coll...






viernes, 8 de febrero de 2013

UN MAGNÍFIC PARKING...D'HIVERN





De l'11 al 23 de febrer, excepte divendres 15, es podrà veure a les 20h a la Fabra i Coats, Pell de Mercuri, una inquietant obra de l’autor anglès Philip Ridley. Entrada gratuïta.

Parking Shakespeare és una companyia que es va crear el 2009 i que cada estiu, amb entrada gratuïta, ofereix un Shakespeare a l’aire lliure. Aquest any, la companyia, ha ampliat repertori i temporada teatral i aterra a la Fabra i Coats per oferir una nova producció ben contemporània, Pell de Mercuri, de Philip Ridley.

L’obra ens parla d’un futur apocalíptic, poc temps després que Anglaterra hagi patit un atac amb unes armes químiques conegudes com a butterflies, una mena de droga amb forma de papallona que té uns efectes devastadors en la capacitat de recordar de tot el qui la pren. Les butterflies, a més de perjudicar la memòria, provoquen tremendes al·lucinacions fetes de retalls de records del passat, uns retalls que s’ordenen dins del cap de la víctima de forma incongruent. Dins aquesta realitat enrarida, on les fronteres entre el que és real i el que és al·lucinació no estan gaire clares, trobem una sèrie de personatges que intenten sobreviure en aquest nou món ple de violència gratuïta i absolutament mancat de normes de comportament mínimament comprensibles.

Parking Shakespeare és una companyia que aposta per apropar una cultura de qualitat a tothom de la mà d’actors i actrius que creuen que les arts escèniques han de formar part de la quotidianitat de les persones.


jueves, 7 de febrero de 2013

UN IMPÀS PER AL FICA'T AL SAT



Publicat a la revista Sant Andreu de Cap a Peus, gener 2013
 
El 2013, una edició modificada amb un calendari més reduït.

El Sant Andreu Teatre, un altre any, ha obert les seves portes per a l’Aparador d’Arts Escèniques Amateurs del Districte de Sant Andreu, Fica’t al Sat. Tanmateix, enguany, s’ofereix amb un format ben particular. Si bé, en anys anterior, els caps de setmana del mes de maig eren per a que les entitats mostressin les seves produccions en aquesta sala professional, aquest any, les companyies que volien participar-hi s’han hagut d’ajustar a dates concretes i separades entre els mesos de gener i l’abril.

Les modificacions d’aquesta edició han estat diverses. Les funcions són en dijous o divendres i s’han hagut de suprimir els premis i la cerimònia de lliurament que es feia al final de cada edició. Tot i així, han estat set les produccions que poden participar d’aquesta edició ‘retallada’.

Una invitació a la reflexió

Encara que aquestes alteracions en el Fica’t al Sat responen a la necessitat obligada del teatre d’allargar la seva programació estable fins a finals de maig, des de l’equip de la sala es conviden a totes les entitats a participar de la reflexió per tal que la propera edició, la número 11,  torni a agafar el protagonisme i l’impuls que es mereix. Potser, amb totes les retallades culturals que planen damunt dels nostres caps, serà una odissea homèrica trobar una solució que agradi tothom, però ben segur que s’invertiran recursos i esforços per tal que la base social que transmet l’Art retrobi el seu espai. I per a que totes les entitats puguin transmetre idees o suggeriments, el Sant Andreu Teatre obre la següent adreça web: info@sat-teatre.cat.  

Properes funcions 

Seguint amb el calendari Fica’t, el dia 28 de febrer a les 21h, la companyia Flocs estrenarà Malson, una versió extremadament lliure i contemporània de Lo somni de Bernat Metge. I el dia 1 de març també a les 21h, Teatre pels Descosits estrenen Mort d’un viatjant, la història del fracàs personal i familiar d’un individu del dramaturg Arthur Miller.

El programa amb el calendari d’actuacions el podeu trobar a la web del Sant Andreu Teatre (www.bcn.cat/santandreuteatre) o bé a les taquilles del teatre.


EL CONDE DE TORREFIEL: ¿UN ARREBATO ARTÍSTICO O UNA VANGUARDIA QUE SE QUEDA?



Publicat a: El Club Express

19 y 20 de Enero 2013 en Artes Escénicas, Barcelona, Sala Antic Teatre
Texto: Ester Bueno
La Sala Antic Teatre, en Barcelona, siempre es sinónimo de un arte que apuesta por la búsqueda de nuevos formatos y que no teme arriesgar dando cabida a propuestas escénicas difíciles de clasificar. Con Escenas para una conversación después del visionado de una película de Michael Haneke, esta sala barcelonesa ha colgado el cartel de Agotadas las localidades

Des de principio del montaje, la compañía El conde de Torrefiel, sin incomodar al espectador, rompe el esquema de catalogación teatral para ofrecer la esencia del arte contemporáneo. Aquel arte que, a menudo, sin conocer las circunstancias del autor ni del movimiento al cual pertenece, sitúa al espectador en la virginal tesitura de recibir y entregarse por el simple placer de dejarse sorprender. Porque, en realidad, Escenas para una conversación después del visionado de una película de Michael Haneke, no deja de ser una sorpresa detrás de otra, una concatenación de piezas inicialmente independientes entre sí que se suceden reproduciendo historias que, sin ser densas, muestran un transfondo para el espectador y que atrapan por la particular honestidad del producto mostrado. 

Para los profanos en la filmografía del director de cine austriaco, cabe decir que no es necesario conocer el estilo inquietante y desconcertador del cineasta para disfrutar de un espectáculo que plantea cuestiones sociales y critica actitudes con un lenguaje que evita cualquier convención teatral. Con un texto, directo en la palabra y que utiliza formas distintas en el espacio vacío, quizás aquel espacio vacío en el que Peter Brook definía como elemental en la forma de hacer y transmitir teatro, los intérpretes provocan reacciones alejadas de la emoción. Así, este espectáculo, cercano a la performance aun dentro de una caja italiana, mantiene el distanciamiento brechtiano que el señor Haneke inhala en sus películas. 

En definitiva, es innegable que El conde de Torrefiel no deja indiferente. El montaje transmite una contemporaneidad que atrae a un público sediento de explorar textos y formas artísticas que van más allá de los parámetros de la escena actual. Quizás, visionando la propuesta que visiona, nos encontramos ante una tipología de teatro que podríamos definir como nuevos espectáculos 3.0…o quizás no. Les seguiremos los pasos.