TROBADORS I CÀTARS: MITE O REALITAT HISTÒRICA

Alguns lingüistes i filòlegs s’han recreat en l’estudi i la investigació de la literatura de l’edat mitjana i provençal trobant similituds entre les literatures estudiades i les societats amb les quals hi van conviure. Aquest és el cas de la poesia trobadoresca i la doctrina càtara. Diversos estudiosos d’aquesta poesia afirmen que l’ideari càtar, fortament arrelat a la zona del Llenguadoc, a Occitània, va ser la pedra filosofal i la base simbòlica de la lírica dels trobadors d’entre els segles X i XIV. Però, és realment el poble càtar l’origen de la poesia trobadoresca?

El catarisme era un moviment religiós que es va desplegar per Europa durant l’edat mitjana. Etimològicament la paraula càtar vol dir pur i així se sentien els càtars respecte el moment històric que estaven vivint. Després de la disgregació de l’imperi carolingi, a occident s’instal·là el sistema feudal basat en una estructura jeràrquica i piramidal on el senyor protegia el vassall i, aquest, li rendia obediència. L’església catòlica romana també actuava com un senyor feudal, establia jerarquies i vivia amb uns luxes que, segons la filosofia càtara, s’allunyava de l’autèntic cristianisme.

Els càtars tenien una filosofia austera, no establien jerarquies i es basaven en una doctrina dualista. Afirmaven l’existència de dos principis oposats i de dues creacions diferenciades, una de bona, la del Déu veritable, que havia fet els esperits i tot allò que no es corromp ni es pot destruir i una altra de dolenta, la del Diable, la de la corrupció, la de tot el que es pot veure i tocar com la terra i els cossos. Per tant, creien que tot el que estava relacionat amb el cos i la matèria era pecat, incloses les pulsions terrenals com el sexe que, per a ells, havia de tenir una funció estrictament reproductora. Creien també que alguns àngels havien caigut a la terra arrossegats i enganyats pel Diable i, aquest, els havia fet unes túniques de pell –que eren els cossos. Per aquesta raó els cossos pertanyien al Diable i les ànimes, que són a l’interior, pertanyien a Déu. Quan un d’aquest cossos moria, si no havia rebut el consolament o baptisme, la seva ànima s’hostatjava en altres cossos –amb un màxim de set- fins que trobava una bella túnica d’un bon cristià. Aquesta transmigració de les ànimes s’acabaria quan totes les ànimes arribessin a la perfecció i esdevinguessin esperits al cel. L’espiritualitat de la doctrina també alliberava la dona càtara de l’estigma de ser ciutadana de segona, ja que l’ànima, en no tenir sexe, no condicionava la categoria del ciutadà, és més, la dona era equiparable a l’home pel que feia a cultura i espiritualitat.

Darrere d’aquesta filosofia alguns estudiosos al·leguen que la poesia trobadoresca era una transcripció, en clau literària, del codi càtar i que només podia ser desxifrada per entesos. A la lírica trobadoresca, el trobador reflectia l’estructura jeràrquica i social pròpia del feudalisme –on el senyor era al cim i el vassall a la base- i la traduïa a una clau amorosa, on una midons, la dona real, tot i que estereotipada i difícilment identificable, es trobava al vèrtex, mentre que el trobador que representava el vassall, estava situat al peu. Aquesta estructura culminava presentant el servent de la dama jurant fidelitat a la domina igual que el vassall jurava fidelitat el senyor.

El suís Denis de Rougemont en el seu assaig Amor y Occidente recull els arguments de diversos partidaris de la teoria que vinculen, més enllà del marc i el moment històric, trobadors i càtars. Rougemont culmina el seu estudi afegint matisos a les aportacions anteriors i manifesta que darrere d’aquesta poesia hi ha un codi ocult basat en la mateixa estructura jeràrquica que es vivia en el sistema feudal i que els personatges reflectits eren el símbol de la doctrina càtara.

L’escriptor suís, en el seu estudi, vol sumar, a la ja simbòlica poesia trobadoresca, els senyals, que ell considera inequívocs, de la doctrina càtara. Equipara la base de la piràmide, el vassall, el trobador amb el càtar iniciat que vol ser acollit per l’església en un sentit místic, és a dir, que vol aconseguir la salvació de l’ànima. Aquesta salvació es veuria simbolitzada o personalitzada en el paper de la dama, la midons. El trajecte de l’iniciat cap a la salvació seria la culminació d’un pacte de fidelitat on l’alienació de les pulsions terrenals s’haurien de deixar en el camí, amb la matèria, a la terra. De la mateixa manera que el càtar, en el seu ideari i en el desig d’acostar-se a l’església, havia de renunciar als impulsos del cos, ja que el cos, com a matèria, formava part del pecat; l’autor de l’assaig també equiparava el personatge del gilos a l’església catòlica romana que amb el seu excés i opulència volia aconseguir la salvació mitjançant, segons el catarisme, un camí equivocat.

Tanmateix, el catedràtic Francesco Zambon, filòleg i autor també de diversos assajos relacionats amb la lírica provençal, nega que la relació entre els càtars i la poesia trobadoresca anés més enllà d’una lleu coincidència en l’espai i el temps. Zambon argumenta la seva teoria amb diversos punts. Per una banda, els trobadors feien una poesia basada en l’estructura jeràrquica del sistema feudal on la dona es trobava al cim. Els càtars, però, no tenien un fonament piramidal sinó que la dona era considerada una igual. Per altra banda, la poesia es donava a la Cort, i en cap cas, arribava a la vilania, ben al contrari del catarisme que gràcies a la pràctica de l’altruisme, la humilitat i l’austeritat cada vegada guanyava més adeptes entre el poble.

Un altre dels punts que utilitza Zambon per als seus arguments és que a la Cort, els poemes tenien un codi de contingut eròtic on l’objectiu del trobador era ser acollit sexualment per la midons, que al seu torn era una dona casada, fet que convertia la relació en un adulteri. L’ideari càtar considerava el sexe com una pulsió terrenal que pertanyia al diable i de la qual calia abstenir-se car era pecat. Per tant, la clau eròtica que els trobadors imprimien en els seus poemes no podia estar relacionada amb la doctrina càtara ni tant sols com a símbol. La incitació al sexe que es traspuava no podia ser un referent ni un senyal, ja que entrava en completa contradicció doctrinal.

En definitiva, segons Zambon, Rougemont interpreta la poesia trobadoresca a partir d’un codi simbòlic que en realitat no encaixa amb la doctrina de l’imaginari càtar. Per tant, la identificació dels senyals són, per al filòleg, erronis i atribueix la fi de la lírica trobadoresca al genocidi cultural que l’església catòlica romana va cometre amb l’objectiu de l’eliminació del catarisme.

BIBLIOGRAFIA

ADROER, Anna M. – Càtars i catarisme a Catalunya. Ed. Rafael Dalmau. Barcelona, 2001.
DALMAU, Antoni – Els càtars. Ed. UOC. Barcelona, 2005.

GUILLEM DE BERGUEDÀ: DE LA SÀTIRA AL PLANY

Comentari comparatiu dels poemes Cansoneta leu e plana i Consirós cant e planc e plor


Som al sgle XII i amb Guillem de Berguedà es pot personificar el procés de formació lingüística que, en aquells moments, s’esdevenia a la Catalunya embrionària. La llengua catalana tot just començava a perfilar-se, però el poeta català va preferir escriure en la llengua pròpia de la lírica trobadoresca: l’occità.

Guillem de Berguedà era un home complex, amb una dualitat marcada: violent i tendre alhora, orgullós, però humil, amic dels seus amics i enemic ferotge dels seus contraris. Podríem aventurar que Guillem de Berguedà era una persona visceral i potser també turmentat arran de la vida que va dur a l’exili per l’assassinat de Ramon Folc l’any 1175. L’espasa i la ploma eren els atributs que personificaven la fúria i la sensibilitat d’aquest insigne trobador i guerrer alhora.

La seva mà va utilitzar el recurs dels sirventesos per denunciar persones i fets i, sobretot, per mostrar el seu odi cap a diversos personatges, en principi intocables, com ara el rei Alfons, diana de nombroses crítiques per part del trobador. El poeta escrivia igual que vivia, sense eufemismes i amb una profunda ironia. Tenia tanta habilitat en l’art de la guerra com en l’art de l’escriptura on la seva poesia era càustica i corrosiva. La seva ploma era àgil, fresca, ja que volia que les seves crítiques es difonguessin i arribessin a un gran nombre de persones, fins i tot als seus enemics.

De Guillem de Berguedà s'en conserven 31 poesies que s’agrupen en tres cicles de sirventesos amb l’element comú de l’odi, de la denigració i de la ridiculització dels personatges als quals hi van adreçats. El primer cicle és contra Pere de Berga, amb el qual va tenir problemes pels límits del territori, segons els estudis de l’erudit i literat Martí de Riquer a Les poesies del trobador Guillem de Berguedà. Tot i que el motiu de la mofa va ser a causa de disputes veïnals, Guillem, mentre ridiculitzava Pere de Berga, cantava versos delicats i amorosos a la seva muller, una dona anomenada Estefania, amb la qual fins i tot es vanagloriava d’haver-s’hi allitat. El trobador designava Pere de Berga amb el pseudònim de Mon Sogre o Mos Sogres, recurs que a l’època es devia considerar denigrant, ja que va propiciar la fúria del receptor de l’apel·latiu. Tanmateix, Estefania era anomenada Ma Sogra sense cap signe d’escarni, ans al contrari, ella era la destinatària del vers més gentil i galant.

El segon cicle de sirventesos està dedicat a Arnau de Preixens, el bisbe d’Urgell que fou l’home de confiança del rei Alfons, el qual estava enemistat bèl·licament amb Arnau de Castellbò, gran amic de Guillem de Berguedà. El bisbe va ser durament criticat pel trobador, però no amb la seva ironia característica que despertava la rialla del públic, sinó amb un llenguatge cruel, àcid, groller, d’una obscenitat més que violenta. Ridiculitzava el seu aspecte físic i l’acusava d’homosexual, de violador de dones i d’homes, de conductes inapropiades per a un càrrec eclesiàstic. Guillem de Berguedà, amb aquestes poesies, no volia fer riure l’auditori, volia despertar l’odi contra aquest personatge. Per tal de donar més versemblança a les acusacions, el poeta, citava noms de persones respectades de Catalunya que donaven fe dels actes vergonyosos del bisbe.

I, finalment, el tercer cicle de sirventesos dóna el protagonisme a Ponç de Mataplana, un cavaller molt vinculat a la cort del rei Alfons. El trobador va dedicar-li diverses poesies amb l’objectiu de caricaturitzar-lo, satiritzar-lo i ridiculitzar-lo. A Cansoneta leu e plana l’escarni és servit pel poeta amb un to de menyspreu que contrasta, però, amb el plany Consirós cant e planc e plor que dedica a la mort del cavaller.

Entre les dues composicions hom troba nombroses diferències tant de forma com d’estil amb funcions i objectius també ben diferenciats.

Cansoneta leu e plana és un sirventès usat per Guillem de Berguedà com a mitjà per mofar-se de Mataplana. Cinc cobles són les que castiguen la imatge del cavaller amb un refrany al final de cada cobla per tal que en resulti més fàcil de cantar i de recordar. La primera cobla presenta la composició, la segona i la tercera caricaturitza l’aspecte físic fent-ne un retrat deformat del personatge i les dues últimes estrofes al·ludeixen a la moralitat de Mataplana titllant-lo d’homosexual. És aquest un poema sarcàstic i ple d’ironia que critica de manera cruenta la figura del cavaller.

A Consirós cant e planc e plor, en canvi, Guillem de Berguedà va escriure una de les seves millors composicions dedicant un plany sincer i dolgut al personatge del Marquès, com ell havia anomenat Ponç de Mataplana. Confessa haver mentit i es penedeix del verí dels anteriors versos que denigraven l’heroic Marquès. El plany era un gènere estereotipat, calcat de l’estructura de set punts del model llatí, on l’originalitat era mínima i els seus destinataris acostumaven a ser reis i personatges rellevants. Arran de l’impacte per la mort heroica de Mataplana a mans dels sarrains, Guillem de Berguedà escriu cinc cobles seguint algunes de les parts de la forma clàssica. A la primera i la segona plora la mort del seu Marquès, lloa la seva persona i l’enalteix. A la tercera l’elogia i reconeix el dolor de la blasfèmia dels seus versos quan es mofava de Mataplana. A la quarta es lamenta profundament de no haver-se reconciliat. I, a la darrera, desitja que el lloat ocupi el lloc que li toca al paradís, al cel, un lloc al costat de cavallers importants, d’herois èpics, un lloc diferent del concepte de cel ortodox, un lloc «....que no té res de cristià i molt de cavalleresc, joglaresc i mahometà...».

El poema s’allunya de l’estructura neutra dels models clàssics de planys. El trobador utilitza una forma coneguda per tal que l’auditori l’identifiqui, però la composició traspua el dolor i la sinceritat nascuda de l’ànima del poeta que, amb un acte de constricció, traspassa a la seva ploma per escriure una de les seves millors obres.

Definitivament, Guillem de Berguedà es descobreix com un poeta polièdric: fresc, cruel i groller per una banda, però tendre i sensible per l’altra.