Comentari comparatiu dels poemes Cansoneta leu e plana i Consirós cant e planc e plor
Som al sgle XII i amb Guillem de Berguedà es pot personificar el procés de formació lingüística que, en aquells moments, s’esdevenia a la Catalunya embrionària. La llengua catalana tot just començava a perfilar-se, però el poeta català va preferir escriure en la llengua pròpia de la lírica trobadoresca: l’occità.
Guillem de Berguedà era un home complex, amb una dualitat marcada: violent i tendre alhora, orgullós, però humil, amic dels seus amics i enemic ferotge dels seus contraris. Podríem aventurar que Guillem de Berguedà era una persona visceral i potser també turmentat arran de la vida que va dur a l’exili per l’assassinat de Ramon Folc l’any 1175. L’espasa i la ploma eren els atributs que personificaven la fúria i la sensibilitat d’aquest insigne trobador i guerrer alhora.
La seva mà va utilitzar el recurs dels sirventesos per denunciar persones i fets i, sobretot, per mostrar el seu odi cap a diversos personatges, en principi intocables, com ara el rei Alfons, diana de nombroses crítiques per part del trobador. El poeta escrivia igual que vivia, sense eufemismes i amb una profunda ironia. Tenia tanta habilitat en l’art de la guerra com en l’art de l’escriptura on la seva poesia era càustica i corrosiva. La seva ploma era àgil, fresca, ja que volia que les seves crítiques es difonguessin i arribessin a un gran nombre de persones, fins i tot als seus enemics.
De Guillem de Berguedà s'en conserven 31 poesies que s’agrupen en tres cicles de sirventesos amb l’element comú de l’odi, de la denigració i de la ridiculització dels personatges als quals hi van adreçats. El primer cicle és contra Pere de Berga, amb el qual va tenir problemes pels límits del territori, segons els estudis de l’erudit i literat Martí de Riquer a Les poesies del trobador Guillem de Berguedà. Tot i que el motiu de la mofa va ser a causa de disputes veïnals, Guillem, mentre ridiculitzava Pere de Berga, cantava versos delicats i amorosos a la seva muller, una dona anomenada Estefania, amb la qual fins i tot es vanagloriava d’haver-s’hi allitat. El trobador designava Pere de Berga amb el pseudònim de Mon Sogre o Mos Sogres, recurs que a l’època es devia considerar denigrant, ja que va propiciar la fúria del receptor de l’apel·latiu. Tanmateix, Estefania era anomenada Ma Sogra sense cap signe d’escarni, ans al contrari, ella era la destinatària del vers més gentil i galant.
El segon cicle de sirventesos està dedicat a Arnau de Preixens, el bisbe d’Urgell que fou l’home de confiança del rei Alfons, el qual estava enemistat bèl·licament amb Arnau de Castellbò, gran amic de Guillem de Berguedà. El bisbe va ser durament criticat pel trobador, però no amb la seva ironia característica que despertava la rialla del públic, sinó amb un llenguatge cruel, àcid, groller, d’una obscenitat més que violenta. Ridiculitzava el seu aspecte físic i l’acusava d’homosexual, de violador de dones i d’homes, de conductes inapropiades per a un càrrec eclesiàstic. Guillem de Berguedà, amb aquestes poesies, no volia fer riure l’auditori, volia despertar l’odi contra aquest personatge. Per tal de donar més versemblança a les acusacions, el poeta, citava noms de persones respectades de Catalunya que donaven fe dels actes vergonyosos del bisbe.
I, finalment, el tercer cicle de sirventesos dóna el protagonisme a Ponç de Mataplana, un cavaller molt vinculat a la cort del rei Alfons. El trobador va dedicar-li diverses poesies amb l’objectiu de caricaturitzar-lo, satiritzar-lo i ridiculitzar-lo. A Cansoneta leu e plana l’escarni és servit pel poeta amb un to de menyspreu que contrasta, però, amb el plany Consirós cant e planc e plor que dedica a la mort del cavaller.
Entre les dues composicions hom troba nombroses diferències tant de forma com d’estil amb funcions i objectius també ben diferenciats.
Cansoneta leu e plana és un sirventès usat per Guillem de Berguedà com a mitjà per mofar-se de Mataplana. Cinc cobles són les que castiguen la imatge del cavaller amb un refrany al final de cada cobla per tal que en resulti més fàcil de cantar i de recordar. La primera cobla presenta la composició, la segona i la tercera caricaturitza l’aspecte físic fent-ne un retrat deformat del personatge i les dues últimes estrofes al·ludeixen a la moralitat de Mataplana titllant-lo d’homosexual. És aquest un poema sarcàstic i ple d’ironia que critica de manera cruenta la figura del cavaller.
A Consirós cant e planc e plor, en canvi, Guillem de Berguedà va escriure una de les seves millors composicions dedicant un plany sincer i dolgut al personatge del Marquès, com ell havia anomenat Ponç de Mataplana. Confessa haver mentit i es penedeix del verí dels anteriors versos que denigraven l’heroic Marquès. El plany era un gènere estereotipat, calcat de l’estructura de set punts del model llatí, on l’originalitat era mínima i els seus destinataris acostumaven a ser reis i personatges rellevants. Arran de l’impacte per la mort heroica de Mataplana a mans dels sarrains, Guillem de Berguedà escriu cinc cobles seguint algunes de les parts de la forma clàssica. A la primera i la segona plora la mort del seu Marquès, lloa la seva persona i l’enalteix. A la tercera l’elogia i reconeix el dolor de la blasfèmia dels seus versos quan es mofava de Mataplana. A la quarta es lamenta profundament de no haver-se reconciliat. I, a la darrera, desitja que el lloat ocupi el lloc que li toca al paradís, al cel, un lloc al costat de cavallers importants, d’herois èpics, un lloc diferent del concepte de cel ortodox, un lloc «....que no té res de cristià i molt de cavalleresc, joglaresc i mahometà...».
El poema s’allunya de l’estructura neutra dels models clàssics de planys. El trobador utilitza una forma coneguda per tal que l’auditori l’identifiqui, però la composició traspua el dolor i la sinceritat nascuda de l’ànima del poeta que, amb un acte de constricció, traspassa a la seva ploma per escriure una de les seves millors obres.
Definitivament, Guillem de Berguedà es descobreix com un poeta polièdric: fresc, cruel i groller per una banda, però tendre i sensible per l’altra.
No hay comentarios:
Publicar un comentario