Alguns lingüistes i filòlegs s’han recreat en l’estudi i la investigació de la literatura de l’edat mitjana i provençal trobant similituds entre les literatures estudiades i les societats amb les quals hi van conviure. Aquest és el cas de la poesia trobadoresca i la doctrina càtara. Diversos estudiosos d’aquesta poesia afirmen que l’ideari càtar, fortament arrelat a la zona del Llenguadoc, a Occitània, va ser la pedra filosofal i la base simbòlica de la lírica dels trobadors d’entre els segles X i XIV. Però, és realment el poble càtar l’origen de la poesia trobadoresca?
El catarisme era un moviment religiós que es va desplegar per Europa durant l’edat mitjana. Etimològicament la paraula càtar vol dir pur i així se sentien els càtars respecte el moment històric que estaven vivint. Després de la disgregació de l’imperi carolingi, a occident s’instal·là el sistema feudal basat en una estructura jeràrquica i piramidal on el senyor protegia el vassall i, aquest, li rendia obediència. L’església catòlica romana també actuava com un senyor feudal, establia jerarquies i vivia amb uns luxes que, segons la filosofia càtara, s’allunyava de l’autèntic cristianisme.
Els càtars tenien una filosofia austera, no establien jerarquies i es basaven en una doctrina dualista. Afirmaven l’existència de dos principis oposats i de dues creacions diferenciades, una de bona, la del Déu veritable, que havia fet els esperits i tot allò que no es corromp ni es pot destruir i una altra de dolenta, la del Diable, la de la corrupció, la de tot el que es pot veure i tocar com la terra i els cossos. Per tant, creien que tot el que estava relacionat amb el cos i la matèria era pecat, incloses les pulsions terrenals com el sexe que, per a ells, havia de tenir una funció estrictament reproductora. Creien també que alguns àngels havien caigut a la terra arrossegats i enganyats pel Diable i, aquest, els havia fet unes túniques de pell –que eren els cossos. Per aquesta raó els cossos pertanyien al Diable i les ànimes, que són a l’interior, pertanyien a Déu. Quan un d’aquest cossos moria, si no havia rebut el consolament o baptisme, la seva ànima s’hostatjava en altres cossos –amb un màxim de set- fins que trobava una bella túnica d’un bon cristià. Aquesta transmigració de les ànimes s’acabaria quan totes les ànimes arribessin a la perfecció i esdevinguessin esperits al cel. L’espiritualitat de la doctrina també alliberava la dona càtara de l’estigma de ser ciutadana de segona, ja que l’ànima, en no tenir sexe, no condicionava la categoria del ciutadà, és més, la dona era equiparable a l’home pel que feia a cultura i espiritualitat.
Darrere d’aquesta filosofia alguns estudiosos al·leguen que la poesia trobadoresca era una transcripció, en clau literària, del codi càtar i que només podia ser desxifrada per entesos. A la lírica trobadoresca, el trobador reflectia l’estructura jeràrquica i social pròpia del feudalisme –on el senyor era al cim i el vassall a la base- i la traduïa a una clau amorosa, on una midons, la dona real, tot i que estereotipada i difícilment identificable, es trobava al vèrtex, mentre que el trobador que representava el vassall, estava situat al peu. Aquesta estructura culminava presentant el servent de la dama jurant fidelitat a la domina igual que el vassall jurava fidelitat el senyor.
El suís Denis de Rougemont en el seu assaig Amor y Occidente recull els arguments de diversos partidaris de la teoria que vinculen, més enllà del marc i el moment històric, trobadors i càtars. Rougemont culmina el seu estudi afegint matisos a les aportacions anteriors i manifesta que darrere d’aquesta poesia hi ha un codi ocult basat en la mateixa estructura jeràrquica que es vivia en el sistema feudal i que els personatges reflectits eren el símbol de la doctrina càtara.
L’escriptor suís, en el seu estudi, vol sumar, a la ja simbòlica poesia trobadoresca, els senyals, que ell considera inequívocs, de la doctrina càtara. Equipara la base de la piràmide, el vassall, el trobador amb el càtar iniciat que vol ser acollit per l’església en un sentit místic, és a dir, que vol aconseguir la salvació de l’ànima. Aquesta salvació es veuria simbolitzada o personalitzada en el paper de la dama, la midons. El trajecte de l’iniciat cap a la salvació seria la culminació d’un pacte de fidelitat on l’alienació de les pulsions terrenals s’haurien de deixar en el camí, amb la matèria, a la terra. De la mateixa manera que el càtar, en el seu ideari i en el desig d’acostar-se a l’església, havia de renunciar als impulsos del cos, ja que el cos, com a matèria, formava part del pecat; l’autor de l’assaig també equiparava el personatge del gilos a l’església catòlica romana que amb el seu excés i opulència volia aconseguir la salvació mitjançant, segons el catarisme, un camí equivocat.
Tanmateix, el catedràtic Francesco Zambon, filòleg i autor també de diversos assajos relacionats amb la lírica provençal, nega que la relació entre els càtars i la poesia trobadoresca anés més enllà d’una lleu coincidència en l’espai i el temps. Zambon argumenta la seva teoria amb diversos punts. Per una banda, els trobadors feien una poesia basada en l’estructura jeràrquica del sistema feudal on la dona es trobava al cim. Els càtars, però, no tenien un fonament piramidal sinó que la dona era considerada una igual. Per altra banda, la poesia es donava a la Cort, i en cap cas, arribava a la vilania, ben al contrari del catarisme que gràcies a la pràctica de l’altruisme, la humilitat i l’austeritat cada vegada guanyava més adeptes entre el poble.
Un altre dels punts que utilitza Zambon per als seus arguments és que a la Cort, els poemes tenien un codi de contingut eròtic on l’objectiu del trobador era ser acollit sexualment per la midons, que al seu torn era una dona casada, fet que convertia la relació en un adulteri. L’ideari càtar considerava el sexe com una pulsió terrenal que pertanyia al diable i de la qual calia abstenir-se car era pecat. Per tant, la clau eròtica que els trobadors imprimien en els seus poemes no podia estar relacionada amb la doctrina càtara ni tant sols com a símbol. La incitació al sexe que es traspuava no podia ser un referent ni un senyal, ja que entrava en completa contradicció doctrinal.
En definitiva, segons Zambon, Rougemont interpreta la poesia trobadoresca a partir d’un codi simbòlic que en realitat no encaixa amb la doctrina de l’imaginari càtar. Per tant, la identificació dels senyals són, per al filòleg, erronis i atribueix la fi de la lírica trobadoresca al genocidi cultural que l’església catòlica romana va cometre amb l’objectiu de l’eliminació del catarisme.
BIBLIOGRAFIA
ADROER, Anna M. – Càtars i catarisme a Catalunya. Ed. Rafael Dalmau. Barcelona, 2001.
DALMAU, Antoni – Els càtars. Ed. UOC. Barcelona, 2005.
No hay comentarios:
Publicar un comentario