Can Guardiola: la història d’una recuperació i la pervivència de la història

Ampliació de l'article realitzat en col·laboració amb Carlos Faneca per a la revista Sant Andreu De Cap a Peus


Som al 1900. La vila de Sant Andreu del Palomar havia estat annexionada a Barcelona feia només tres anys per la Reina Regent Maria Cristina i el canvi de segle ja apuntava maneres amb un impuls industrialitzador que propiciava un increment de població i una oferta de feina per a molts veïns de Sant Andreu. Aquest afany de creació d’indústria va fer que es construïssin habitatges per a famílies que canviarien la fesomia d’un territori bàsicament agrícola cap a un entorn on creixerien tallers i empreses com la tèxtil Fabra i Coats (1903). A la cruïlla del carrer Cuba amb la Rambla, Can Guardiola fou una d’aquestes cases i Josep Codina i Clapés en va ser l’autor de la reforma el 1904. L’edifici pertanyia al modernisme més ascendent, un corrent artístic que es proposava fer de pont entre la tradició constructiva i la tècnica més moderna, on el ferro forjat era un referent estètic (hem de recordar que el 1889 s’havia construït la Torre Eiffel en el marc de l’Exposició Universal).

Què va passar?

El pas del temps va deteriorar l’edifici i el desús va degradar la planta. L’especulació planava com un voltor buscant la presa. El 1988 l’Associació de Veïns va conèixer la situació que amenaçava la permanència de l’emblemàtic edifici: per una banda, una empresa immobiliària oferia 35 milions de les antigues pessetes pel solar amb l’objectiu d’enderrocar-la i, en el seu lloc, construir-hi un bloc de pisos amb pàrquing; i per altra banda, una entitat financera n’oferia 25 milions per restaurar-la i posar-hi oficines. Sant Andreu s’hi va resistir. Can Guardiola havia de ser rehabilitada, catalogada com a patrimoni històrico-artístic i destinada a l’ús públic.

La mobilització dels veïns

Davant aquesta difícil situació, l'Associació de Veïns es va posar en marxa de seguida, mobilitzant-se per salvaguardar un dels tresors del poble. L’actuació dels veïns tenia quatre objectius per assolir: Primerament suspendre la llicència d’obres i evitar així l’enderrocament immediat de l’edifici; més tard catalogar Can Guardiola Patrimoni Històrico-Artístic; el tercer pas era adquirir l’edifici amb l’ajuda d’alguna institució o administració, i finalment rehabilitar-lo i destinar-lo a l’ús públic. Els veïns van tenir així una actuació primordial, participant en actes i reivindicacions que comptaven amb el suport d'Entitats i Partits polítics andreuencs. Al Juny del 1990, tres anys després que l'Associació de Veïns posés en marxa la campanya "Salvem Can Guardiola", el conseller de Benestar Social, Antoni Comas, en feia pública la compra per part de la Generalitat, per rehabilitar-la i destinar-la a l’ús públic.

Can Guardiola ara i sempre

Avui dia, Can Guardiola conforma un dels espais més importants pels veïns de Sant Andreu. Des de la seva rehabilitació, l’edifici ha estat destinat a l’ús públic amb la conformació d’un hotel d'Entitats on gran part de les associacions de caràcter cívic i social de la nostra vila utilitzen les seves instal•lacions en forma de seu. Esperem que Can Guardiola segueixi nodrint per molts anys més d’equipaments cívics als andreuencs, aquells que van lluitar per salvar-la.

LA TARDOR ENS OMPLE DE CULTURA

Article publicat a la revista Sant Andreu de Cap a Peus, any XXXI, octubre 2011, núm. 565

És de tots sabut que aquest any es preveu mogut i les retallades culturals planen damunt dels nostres caps. Minven les inversions i es redueixen els serveis. Tanmateix, la creativitat, la imaginació, les ganes de dir i de fer no entenen de números i així ho demostren les entitats de Sant Andreu.

Sardanes i pintura: una bona combinació!

Els aires previs a la tardor han arribat farcits d’activitats i amb el sarró ple de capacitats. El Foment Sardanista Andreuenc va celebrar, el 17 de setembre, el 12è aplec de sardanes a Sant Andreu del Palomar. La plaça de Can Fabra era un formiguer de dansaires de totes les edats ballant al ritme que marcaven les cobles, a ritme de sardana, és clar. Espardenyes de tots els colors saltaven al compàs rigorosament coordinades. Era com una conversa amable, tendre i cordial entre amics, entre les colles i la cobla.

Després, aquest vent pretardorenc em va empènyer suaument cap a Can Fabra on el Grup Pintors de Sant Andreu ens convida a celebrar el 10è aniversari. Un aniversari ple de formes amanides de colors. L’exposició, eclèctica en el tema, presenta una combinació d’art figuratiu i abstracte en què recullen «resumides totes les vivències del Grup al llarg d’aquests anys, destacant les que han representat un món per l’artista dins la seva vinculació amb les persones i l’entorn». Magentes vibrants, verds profunds i blaus rabiosos composen una volguda harmonia entre imatges, il•luminades amb saltejats de colors. Deixeu-vos seduir per l’hipnòtic cercle cromàtic, l’esperit pictòric us embolcallarà. Del 16 de setembre al 6 d’octubre a la Sala d’exposicions de Can Fabra.

I el SAT estrena temporada!

També el SAT! ha apujat la persiana amb l’inici de la nova temporada 2011-12. La seva tornada aposta per reforçar les 3 línies artístiques que l’han definit i estructurat al llarg d’aquests anys: «una equilibrada i diversificada programació familiar, propostes per adults amb reposicions, humor i poesia; i dansa contemporània en forma de festival o de proposta de dansa integrada». Ens trobem allà?

I VA DE JOIES!

Finestres de Jordi Peralta
14 abril - 14 maig
Alea Galeria
Argenteria 66
08003 Barcelona (El Born)


No disposo de coneixements -ni exhaustius ni entesos- del que és el món noble i artesanal de la joieria. L’esforç, la precisió, el risc, la inversió, la creativitat, el talent... Em vénen al cap una amalgama de substantius lligats a un art, sovint minúscul en format, colossal en presència que precedeixen les peces de reconeguts mestres joiers. Tanmateix, la destresa també la trobem en un format més proper, més íntim, més immediat i definitivament més familiar. La joieria és un art, ningú no ho nega. Un art que té el seu mercat i el seu públic. Un art que es consumeix de forma individual, potser confidencial, però que s’exhibeix amb l’orgull i el poder de la peça aconseguida.

No negaré que és la primera vegada que visito una exposició de joies. Ha estat una visita pactada amb l’artista de la col•lecció, amb l’artífex de la creació. Una visita on un cicerone experimentat em feia de guia. En una exposició, les joies són les escultures de l’artista; són el seu abocador d’experiències, de vida, de sentiments. Potser la plasmació de les expressions més íntimes o la més pública de les perversions. Les peces, protegides de mans matusseres o de possibles temptacions, es reparteixen dins d'unes vitrines que les acullen amoroses. Cadascuna té el seu espai. No es troben amuntegades. Elles mostren la seva llum i se senten admirades. Se saben exclusives i originals. Saben que no n’hi ha cap d’igual i t’observen. Les talles perceben les visites. Tenen vida pròpia. Volen sortir de l’expositor, veure món i que l’univers les admiri. Quan et criden –perquè et criden!- primer inicien un diàleg amb els teus ulls, després segueixen una negociació, entre la comoditat i el plaer, amb la part del teu cos que volen utilitzar com a vehicle i, finalment, en la part més banal d’aquesta conversa, aposten per establir un pacte afable, tot i que, sovint tens amb la teva butxaca.

Jordi Peralta és l’artesà que inhala esforç i exhala creació. Les peces presentades són el reflex de les seves vivències, del seu recorregut vital i amb aquesta col•lecció mostra, potser sense voler-ho, una proposta eclèctica, una variació d’estils com els infinits fils que tiren de les nostres vides. Talles assortides per a moments diversos. Talment com la vida. Com les finestres que obrim per respirar, per seguir endavant, per inspirar i inspirar-nos. Pedres poderoses que miren amunt encerclades per materials nobles conviuen amb creacions discretes, minucioses i precises. Totes elles plaents, amb autoritat, dignes de ser estimades. Totes elles esperant que arribi la seva ànima bessona per mostrar-los un cosmos més enllà dels vidres, uns vidres que sí, les protegeixen, però que també cal obrir...com les nostres finestres.

LAS FICHAS de Secun de la Rosa

TEATRE TANTARANTANA - 21/04/2011

No fa gaire llegia un article del senyor Joan Barril que deia que l’essència del teatre era la transgressió. No és la meva intenció contradir el senyor Barril, però crec que a banda d’aquesta transgressió que es va instituir quan el teatre ja era adolescent, l’essència primigènia del teatre era la comunicació, com en definitiva ho són totes les arts. L’espectacle Las fichas de Secun de la Rosa mostra la pròpia praxis de la comunicació amb una intencionalitat que va més enllà del tema que vol comunicar o la manera de com ho fa. Sí que és cert que la temàtica tractada és el que hem pogut veure en altres ocasions; però, que no és lícit tornar-ne a parlar com si fos la primera vegada? És que potser en aquest mil•leni els humans ja hem après dels nostres errors i ens podem permetre el luxe de ser banals? Molt em temo que encara no és així i De la rosa, amb la seva companyia, utilitza la paraula i les imatges per tornar-nos a fer reflexionar.

Per damunt d’un contingut inicialment superficial, en el qual veiem l’aplicació més pura de l’univers de Hobbes, trobem l’aproximació a un tema més universal: el desig de ser estimats. El personatge central, una prostituta que guanya el premi gros d’un concurs televisiu, és el que ho mostra de manera més fefaent. Ella vol ser estimada. I aquest desig el disfrassa de transaccions econòmiques. Vol ser estimada per la seva mare, vol ser estimada pels clients i pels amics dels clients. Fins i tot vol ser estimada per relacions gestades en la frivolitat de l’èxit monetari. Ella és com un gos salvatge, un animal abandonat al qual si li mostres una espurna d’afecte et mostrarà la cara més trista de les fidelitats. Aquella on el respecte no s’escriu amb majúscules, ni tan sols amb minúscules. Tanmateix, ella s’hi ofereix. S’ha ofert sempre i mostra un amor primitiu, un amor bàsic, un amor sense dolcesa i sense tendresa, però un amor generós al cap i a la fi.

La companyia Radio Rara Teatro flirtegen amb les formes de transmetre, fan teatre i metateatre. Estableixen diàlegs entre ells, diàlegs amb el públic, diàlegs amb la il•luminació, diàlegs que comuniquen encara que no sàpigues què diuen, diàlegs de gran incontinència verbal que, sovint, et congelen el somriure, diàlegs que són com clams d’atenció amb un sol objectiu: comunicar. Radio Rara Teatro comuniquen per tots els porus de la seva pell i si cal, ens ho diuen a crits perquè no tinguem excuses, perquè sentim bé el seu missatge. Tenen coses a dir i no se les callen. I utilitzen per fer-ho el llegat teatral que hem anat heretant al llarg dels segles, al llarg de la història de l’art escènic.

També no fa gaire, un gran actor de l’escena catalana comentava que era molt pretenciós fer un espectacle teatral l’objectiu del qual fos alguna cosa més que el més pur dels entreteniments. Tampoc no voldria contradir a un dels grans dels escenaris del nostre país –Déu me’n guard!-, però entretenir perquè sí...Ja són molts els que parlen sense dir res, potser va sent hora que tornem a parlar d’essencialitats i amb la boca gran, sense censurar-nos. Ni en el missatge ni en la forma.

L'art i la transgressió

Potser ja no és notícia, però sóc actriu i humanista i continuo sentint-me afligida quan recordo la bretolada d'uns senyors que van pagar l'entrada a un teatre només per increpar uns companys de professió, i tal com estan els temps d'aquesta dilatada crisi! Definitivament, penso que teatre no és transgressió, no pas ara, si entenem el teatre com un acte de desobediència, de vulneració. És només un art profà. Amb la transgressió, fins i tot el respecte s'incomoda. L'escena, al llarg dels anys, ha reflectit els moments històrics pels quals passava, ha manifestat tendències estètiques i ha contextualitzat períodes marcats per un alt contingut social; l'escena ha opinat, potser no ha agradat, però mai no ha violat. Llevat d'algunes excepcions, l'escena ha estat mirall de realitat. Per què Shakespeare s'ha perpetuat? Perquè va trencar. Va anul·lar el que hi havia establert i va arriscar. Va ser transgressor. El dramaturg va desobeir i va desestimar la manera de fer de l'escriptura clàssica, fins i tot va suprimir la separació entre actes i escenes, fet que li va reportar la crítica de tota la professió. Malauradament, ara per ara, la transgressió ja no ve donada per professionals amb ganes de canviar o d'aportar maneres diferents de comunicar, encara que suposi un risc per a la butxaca; malauradament, la transgressió ve donada per aquells que vulneren els drets dels altres.