LAS FICHAS de Secun de la Rosa

TEATRE TANTARANTANA - 21/04/2011

No fa gaire llegia un article del senyor Joan Barril que deia que l’essència del teatre era la transgressió. No és la meva intenció contradir el senyor Barril, però crec que a banda d’aquesta transgressió que es va instituir quan el teatre ja era adolescent, l’essència primigènia del teatre era la comunicació, com en definitiva ho són totes les arts. L’espectacle Las fichas de Secun de la Rosa mostra la pròpia praxis de la comunicació amb una intencionalitat que va més enllà del tema que vol comunicar o la manera de com ho fa. Sí que és cert que la temàtica tractada és el que hem pogut veure en altres ocasions; però, que no és lícit tornar-ne a parlar com si fos la primera vegada? És que potser en aquest mil•leni els humans ja hem après dels nostres errors i ens podem permetre el luxe de ser banals? Molt em temo que encara no és així i De la rosa, amb la seva companyia, utilitza la paraula i les imatges per tornar-nos a fer reflexionar.

Per damunt d’un contingut inicialment superficial, en el qual veiem l’aplicació més pura de l’univers de Hobbes, trobem l’aproximació a un tema més universal: el desig de ser estimats. El personatge central, una prostituta que guanya el premi gros d’un concurs televisiu, és el que ho mostra de manera més fefaent. Ella vol ser estimada. I aquest desig el disfrassa de transaccions econòmiques. Vol ser estimada per la seva mare, vol ser estimada pels clients i pels amics dels clients. Fins i tot vol ser estimada per relacions gestades en la frivolitat de l’èxit monetari. Ella és com un gos salvatge, un animal abandonat al qual si li mostres una espurna d’afecte et mostrarà la cara més trista de les fidelitats. Aquella on el respecte no s’escriu amb majúscules, ni tan sols amb minúscules. Tanmateix, ella s’hi ofereix. S’ha ofert sempre i mostra un amor primitiu, un amor bàsic, un amor sense dolcesa i sense tendresa, però un amor generós al cap i a la fi.

La companyia Radio Rara Teatro flirtegen amb les formes de transmetre, fan teatre i metateatre. Estableixen diàlegs entre ells, diàlegs amb el públic, diàlegs amb la il•luminació, diàlegs que comuniquen encara que no sàpigues què diuen, diàlegs de gran incontinència verbal que, sovint, et congelen el somriure, diàlegs que són com clams d’atenció amb un sol objectiu: comunicar. Radio Rara Teatro comuniquen per tots els porus de la seva pell i si cal, ens ho diuen a crits perquè no tinguem excuses, perquè sentim bé el seu missatge. Tenen coses a dir i no se les callen. I utilitzen per fer-ho el llegat teatral que hem anat heretant al llarg dels segles, al llarg de la història de l’art escènic.

També no fa gaire, un gran actor de l’escena catalana comentava que era molt pretenciós fer un espectacle teatral l’objectiu del qual fos alguna cosa més que el més pur dels entreteniments. Tampoc no voldria contradir a un dels grans dels escenaris del nostre país –Déu me’n guard!-, però entretenir perquè sí...Ja són molts els que parlen sense dir res, potser va sent hora que tornem a parlar d’essencialitats i amb la boca gran, sense censurar-nos. Ni en el missatge ni en la forma.