L'art i la transgressió

Potser ja no és notícia, però sóc actriu i humanista i continuo sentint-me afligida quan recordo la bretolada d'uns senyors que van pagar l'entrada a un teatre només per increpar uns companys de professió, i tal com estan els temps d'aquesta dilatada crisi! Definitivament, penso que teatre no és transgressió, no pas ara, si entenem el teatre com un acte de desobediència, de vulneració. És només un art profà. Amb la transgressió, fins i tot el respecte s'incomoda. L'escena, al llarg dels anys, ha reflectit els moments històrics pels quals passava, ha manifestat tendències estètiques i ha contextualitzat períodes marcats per un alt contingut social; l'escena ha opinat, potser no ha agradat, però mai no ha violat. Llevat d'algunes excepcions, l'escena ha estat mirall de realitat. Per què Shakespeare s'ha perpetuat? Perquè va trencar. Va anul·lar el que hi havia establert i va arriscar. Va ser transgressor. El dramaturg va desobeir i va desestimar la manera de fer de l'escriptura clàssica, fins i tot va suprimir la separació entre actes i escenes, fet que li va reportar la crítica de tota la professió. Malauradament, ara per ara, la transgressió ja no ve donada per professionals amb ganes de canviar o d'aportar maneres diferents de comunicar, encara que suposi un risc per a la butxaca; malauradament, la transgressió ve donada per aquells que vulneren els drets dels altres.