Radiografia d’un pentagrama
Havia de trobar-me amb el coordinador cultural de l’EMMSA al carrer dels Segadors número 2, seu de l’escola, i ja anava una mica justa. No volia fer tard perquè intuïa que descobrir les interioritats de l’Escola Municipal de Música de Sant Andreu seria una experiència prou satisfactòria. Certament no em va decebre, ja que si bé era un dia d’aquests frescots d’abril que no convidava gens a sortir de casa, en creuar la porta de l’escola una agradable sensació de calidesa em va atrapar. Nens i nenes, joves d’edats variades sortien entusiastes de les seves classes amb els instruments a les mans, més pendents de la partitura treballada que de com les cordes i els vents compartirien l’insuficient ascensor. L’alumnat transmetia molta alegria, il•lusió i, malgrat la seva joventut, certa serenor...ja ho diuen ja que la música estova i apaivaga les feres.
Projectes sense parar!
En Joan Ignasi, el coordinador, em va fer passar a un dels espais de l’escola on els músics/docents impartien les seves classes. Era una aula reduïda, gairebé íntima, amb un piano, faristols i algunes cadires poc ordenades. Tanmateix, hom podia percebre una atmosfera de treball, d’esforç i a la vegada de gaudi, qualitats que el professorat transmetia. És, sens dubte, la pervivència dels coneixements més el llegat de l’experiència.
Vam començar a parlar dels objectius de l’escola, dels propers concerts, de la jornada de portes obertes, de les audicions de les agrupacions, de les trobades de corals amb petits i grans i de les col•laboracions, com la que fan dins del projecte JUNTS, un intercanvi internacional d’alumnes i música entre l’EMMSA i escoles d’altres països per tal que els i les alumnes d’ambdues escoles s’enriqueixin de les músiques del món. Enguany el país visitat era Senegal i, sens dubte, seria una grata experiència per a tots els alumnes que culminaria amb un concert de música Senegalesa el proper 25 de maig.
La conversa amb el coordinador anava i venia entre diversos temes, havia esdevingut una jam-session verbal. Jo preguntava i ell responia, de fet, es respirava una bona sintonia. Però el temps de l’entrevista s’acabava i encara em quedaven moltes preguntes. No havíem parlat del tàndem Andrea Motis i Joan Chamorro, dels veïns del Taller de Músics, del futur incert de la cultura...potser un altre dia amb una nova melodia...
domingo, 29 de abril de 2012
domingo, 8 de abril de 2012
Amb la música...a la Plaça Orfila!
Som a divendres. Concretament el 23 de març a les 19.30h del vespre. Surto del metro de la Plaça Orfila disposada a gaudir del merescut descans de final de setmana quant, pujant les escales, sento una música. Les notes d’un piano m’indiquen que alguna cosa s’està coent al mig de la plaça i les meves expectatives d’assaborir un primaverenc i actiu cap de setmana comencen a millorar per moments.
Un grup de persones de diverses edats escolten amb atenció les fuses, semifuses, tresets, arpegis i, fins i tot, els silencis que nois i noies de l’Escola Municipal de Música de Sant Andreu obsequien a totes aquelles que ens acostem. És un concert de combos amb piano, i no, no són músics professionals, són estudiants, però sonen com si ho fossin, de fet, la professió ja la porten a dins. Al darrere hi ha moltes hores invertides, molta tenacitat, assajar una i mil vegades per aconseguir l’objectiu desitjat, que tot el que hi ha escrit al pentagrama es transformi i es tradueixi en un so coordinat, en una harmonia musical. Piano, bateria, saxos, flautes i un baix amenitzen l’entrada del cap de setmana i les melodies d’un jazz fresc, jove i vigoritzant em transporten a una Nova Orleans on la música al carrer acompanya sempre els vianants. Miro al meu voltant i el públic assistent, tot i que tímidament, es mou, igual que jo, al ritme que marquen les notes. És inevitable deixar-se portar per aquestes melodies que estimulen el sentit de l’oïda, és com una catarsi grupal. Això és cultura! I el carrer és l’espai ideal per fer-la arribar a tothom. Qualsevol excusa és bona i aquesta vegada ha estat la participació i el suport que l’escola ha donat a l’off concurs per a músics amateurs Maria Canals.
Què tenim?
Que què tenim? A Sant Andreu tenim una escola de música on no només es formen futurs professionals, sinó que ho fan amb generositat, compartint amb nosaltres el resultat de moltes hores d’estudi, de molta persistència, fermesa i esforç, sobretot esforç. I aquest afany es veu recompensat en una feina ben feta, on l’equip suma les individualitats de cadascú, on el tot, com deia Aristòtil, sempre és més que la suma de les parts.
Finalment, s’acaba el concert i tot són somriures còmplices entre els músics. Jo també somric, però d’agraïment, el meu cap de setmana ha començat de la millor manera possible, amb cultura!
Un grup de persones de diverses edats escolten amb atenció les fuses, semifuses, tresets, arpegis i, fins i tot, els silencis que nois i noies de l’Escola Municipal de Música de Sant Andreu obsequien a totes aquelles que ens acostem. És un concert de combos amb piano, i no, no són músics professionals, són estudiants, però sonen com si ho fossin, de fet, la professió ja la porten a dins. Al darrere hi ha moltes hores invertides, molta tenacitat, assajar una i mil vegades per aconseguir l’objectiu desitjat, que tot el que hi ha escrit al pentagrama es transformi i es tradueixi en un so coordinat, en una harmonia musical. Piano, bateria, saxos, flautes i un baix amenitzen l’entrada del cap de setmana i les melodies d’un jazz fresc, jove i vigoritzant em transporten a una Nova Orleans on la música al carrer acompanya sempre els vianants. Miro al meu voltant i el públic assistent, tot i que tímidament, es mou, igual que jo, al ritme que marquen les notes. És inevitable deixar-se portar per aquestes melodies que estimulen el sentit de l’oïda, és com una catarsi grupal. Això és cultura! I el carrer és l’espai ideal per fer-la arribar a tothom. Qualsevol excusa és bona i aquesta vegada ha estat la participació i el suport que l’escola ha donat a l’off concurs per a músics amateurs Maria Canals.
Què tenim?
Que què tenim? A Sant Andreu tenim una escola de música on no només es formen futurs professionals, sinó que ho fan amb generositat, compartint amb nosaltres el resultat de moltes hores d’estudi, de molta persistència, fermesa i esforç, sobretot esforç. I aquest afany es veu recompensat en una feina ben feta, on l’equip suma les individualitats de cadascú, on el tot, com deia Aristòtil, sempre és més que la suma de les parts.
Finalment, s’acaba el concert i tot són somriures còmplices entre els músics. Jo també somric, però d’agraïment, el meu cap de setmana ha començat de la millor manera possible, amb cultura!
La Cercavila, una fusió de festa i reivindicació
Emotiva, festiva, alegre, integradora, col•lectiva. Plena d’entitats i farcida de participants. Així va començar la cercavila de la Festa Major de Sant Andreu 2011. Preparats, preparades? Des de dalt del campanar la pancarta treu el nas. En realitat, ella és el tret de sortida i sense ella no seria el mateix. Baixa de manera vacil•lant, però ferma, potser premonitòria de l’any que ens espera! Uff, el rellotge, un any més, ha estat salvat. A poc a poc, es van llegint totes les lletres, no en falta ni una i això que pensàvem que amb les retallades...
A peu d’església, els geganters, van cenyint-se la faixa. Ja són a punt i tots junts comencem a caminar. Sonen els timbals, les caixes i els xiulets. Crida la canalla, excitada i emocionada. Per a alguns infants és la primera vegada, no obstant això no tenen por, la seva mirada il•luminada és el reflex d’anys de tradició, de cultura de base i de transmissió de valors d’una generació a l’altra.
Volem l’Ateneu!
Tanmateix, aquesta ha estat una cercavila amb un sentiment diferent, perquè malgrat la festa i l’alegria, la reivindicació també hi era present. “Volem l’Ateneu”! clamava una gran pancarta, “Volem l’Ateneu!”proclamaven els adhesius que lluïen al pit homes, dones i infants de totes les edats. La demanda ha estat clara: que L’Harmonia, Federació d’Entitats de Sant Andreu, s’ocupi de la gestió del nou equipament catalogat com a Casal de Barri projectat dins el recinte de la Fabra i Coats. Així doncs, Sant Andreu ha parlat i el Leviatan des de la seva talaia administrativa i poderosa ha d’escoltar. I ha de donar respostes!
Malgrat el poc temps que falta perquè s’acabin les obres, el districte continua jugant amb les entitats, continua oferint paraules d’incertesa i d’ambigüitat. Sabem que l’Harmonia ha fet la feina, una bona feina, però i l’administració? ... seguim sense resposta.
A peu d’església, els geganters, van cenyint-se la faixa. Ja són a punt i tots junts comencem a caminar. Sonen els timbals, les caixes i els xiulets. Crida la canalla, excitada i emocionada. Per a alguns infants és la primera vegada, no obstant això no tenen por, la seva mirada il•luminada és el reflex d’anys de tradició, de cultura de base i de transmissió de valors d’una generació a l’altra.
Volem l’Ateneu!
Tanmateix, aquesta ha estat una cercavila amb un sentiment diferent, perquè malgrat la festa i l’alegria, la reivindicació també hi era present. “Volem l’Ateneu”! clamava una gran pancarta, “Volem l’Ateneu!”proclamaven els adhesius que lluïen al pit homes, dones i infants de totes les edats. La demanda ha estat clara: que L’Harmonia, Federació d’Entitats de Sant Andreu, s’ocupi de la gestió del nou equipament catalogat com a Casal de Barri projectat dins el recinte de la Fabra i Coats. Així doncs, Sant Andreu ha parlat i el Leviatan des de la seva talaia administrativa i poderosa ha d’escoltar. I ha de donar respostes!
Malgrat el poc temps que falta perquè s’acabin les obres, el districte continua jugant amb les entitats, continua oferint paraules d’incertesa i d’ambigüitat. Sabem que l’Harmonia ha fet la feina, una bona feina, però i l’administració? ... seguim sense resposta.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)