Amb la música...a la Plaça Orfila!

Som a divendres. Concretament el 23 de març a les 19.30h del vespre. Surto del metro de la Plaça Orfila disposada a gaudir del merescut descans de final de setmana quant, pujant les escales, sento una música. Les notes d’un piano m’indiquen que alguna cosa s’està coent al mig de la plaça i les meves expectatives d’assaborir un primaverenc i actiu cap de setmana comencen a millorar per moments.

Un grup de persones de diverses edats escolten amb atenció les fuses, semifuses, tresets, arpegis i, fins i tot, els silencis que nois i noies de l’Escola Municipal de Música de Sant Andreu obsequien a totes aquelles que ens acostem. És un concert de combos amb piano, i no, no són músics professionals, són estudiants, però sonen com si ho fossin, de fet, la professió ja la porten a dins. Al darrere hi ha moltes hores invertides, molta tenacitat, assajar una i mil vegades per aconseguir l’objectiu desitjat, que tot el que hi ha escrit al pentagrama es transformi i es tradueixi en un so coordinat, en una harmonia musical. Piano, bateria, saxos, flautes i un baix amenitzen l’entrada del cap de setmana i les melodies d’un jazz fresc, jove i vigoritzant em transporten a una Nova Orleans on la música al carrer acompanya sempre els vianants. Miro al meu voltant i el públic assistent, tot i que tímidament, es mou, igual que jo, al ritme que marquen les notes. És inevitable deixar-se portar per aquestes melodies que estimulen el sentit de l’oïda, és com una catarsi grupal. Això és cultura! I el carrer és l’espai ideal per fer-la arribar a tothom. Qualsevol excusa és bona i aquesta vegada ha estat la participació i el suport que l’escola ha donat a l’off concurs per a músics amateurs Maria Canals.

Què tenim?

Que què tenim? A Sant Andreu tenim una escola de música on no només es formen futurs professionals, sinó que ho fan amb generositat, compartint amb nosaltres el resultat de moltes hores d’estudi, de molta persistència, fermesa i esforç, sobretot esforç. I aquest afany es veu recompensat en una feina ben feta, on l’equip suma les individualitats de cadascú, on el tot, com deia Aristòtil, sempre és més que la suma de les parts.

Finalment, s’acaba el concert i tot són somriures còmplices entre els músics. Jo també somric, però d’agraïment, el meu cap de setmana ha començat de la millor manera possible, amb cultura!