Crònica de l’Escola Municipal de Música de Sant Andreu (EMMSA)

Radiografia d’un pentagrama

Havia de trobar-me amb el coordinador cultural de l’EMMSA al carrer dels Segadors número 2, seu de l’escola, i ja anava una mica justa. No volia fer tard perquè intuïa que descobrir les interioritats de l’Escola Municipal de Música de Sant Andreu seria una experiència prou satisfactòria. Certament no em va decebre, ja que si bé era un dia d’aquests frescots d’abril que no convidava gens a sortir de casa, en creuar la porta de l’escola una agradable sensació de calidesa em va atrapar. Nens i nenes, joves d’edats variades sortien entusiastes de les seves classes amb els instruments a les mans, més pendents de la partitura treballada que de com les cordes i els vents compartirien l’insuficient ascensor. L’alumnat transmetia molta alegria, il•lusió i, malgrat la seva joventut, certa serenor...ja ho diuen ja que la música estova i apaivaga les feres.  

Projectes sense parar!

En Joan Ignasi, el coordinador, em va fer passar a un dels espais de l’escola on els músics/docents impartien les seves classes. Era una aula reduïda, gairebé íntima, amb un piano, faristols i algunes cadires poc ordenades. Tanmateix, hom podia percebre una atmosfera de treball, d’esforç i a la vegada de gaudi, qualitats que el professorat transmetia. És, sens dubte, la pervivència dels coneixements més el llegat de l’experiència.

Vam començar a parlar dels objectius de l’escola, dels propers concerts, de la jornada de portes obertes, de les audicions de les agrupacions, de les trobades de corals amb petits i grans i de les col•laboracions, com la que fan dins del projecte JUNTS, un intercanvi internacional d’alumnes i música entre l’EMMSA i escoles d’altres països per tal que els i les alumnes d’ambdues escoles s’enriqueixin de les músiques del món. Enguany el país visitat era Senegal i, sens dubte, seria una grata experiència per a tots els alumnes que culminaria amb un concert de música Senegalesa el proper 25 de maig.

La conversa amb el coordinador anava i venia entre diversos temes, havia esdevingut una jam-session verbal. Jo preguntava i ell responia, de fet, es respirava una bona sintonia. Però el temps de l’entrevista s’acabava i encara em quedaven moltes preguntes. No havíem parlat del tàndem Andrea Motis i Joan Chamorro, dels veïns del Taller de Músics, del futur incert de la cultura...potser un altre dia amb una nova melodia...