CLIP TEATRES HOMENATJA SALVADOR ESPRIU

Publicat al Sant Andreu de Cap a Peus (Núm. 583, maig 2013, pàg. 24)

Versió completa

El cap de setmana 3, 4 i 5 de maig, i en l’any del centenari del naixement de l’escriptor Salvador Espriu, la companyia Clip Teatres va voler retre un homenatge particular al literat català i, per fer-lo, van escollir el format d’una lectura dramatitzada. Una altra Fedra, si us plau, la darrera obra teatral escrita pel dramaturg, va ser l’obra escollida per la companyia andreuenca.

Hi ha qui diu que les lectures dramatitzades no tenen la força que té un espectacle quan ja està muntat, també és cert que, afortunadament, les lectures que es fan actualment no tenen res a veure amb les que es feien abans. Lluny queden aquelles dramatitzacions declamades on un grapat d’actors i actrius s’hi estaven dretes sense moure’s del davant del faristol damunt d’un escenari nu o, si més no, lluny haurien de quedar si els equips actorals volen gaudir amb el seu treball i plaure a la vegada al públic més exigent. Tanmateix, les lectures dramatitzades tenen una màgia que l’espectacle acabat no té. És un format on la força de la interpretació recau quasi exclusivament en el poder i el treball de la veu. On la transmissió d’emocions i de sentiments es canalitzen per l’instrument fonador obligant el públic a fer un exercici de complicitat amb la companyia i on tots, públic i intèrprets, hem de jugar amb la fantasia d’una manera diferent que quan l’espectacle ja està muntat.

La creació d’una bona dramatització

Com abans apuntava, les lectures dramatitzades tenen aquella màgia del que encara no està del tot construït, però que va de camí, talment com deia la frase d’Antonio Machado i que Joan Manuel Serrat va musicar: al andar se hace el camino. I és en aquest sentit quan pren forma aquesta frase del poeta sevillà, ja que amb una lectura dramatitzada la companyia proposa una línia, presenta un procés, potser sí que inacabat, però ple de suggeriments implícits. Potser, per a nosaltres, el públic, requereix un treball superior d’imaginació en el qual cadascú hem de dibuixar en el nostre pensament el vestuari dels personatges, l’atrezzo de les escenes o l’escenografia del muntatge, però aquesta és la grandesa d’aquest tipus de formats, que ens permet, si som prou juganers, tornar a ser infants i recuperar aquella fantasia que ens feia creure que érem pirates quan ens posàvem un barret de paper al cap.

Clip Teatres amb Una altra Fedra, si us plau, ens ha obsequiat amb un treball a cavall entre la lectura dramatitzada i la posada en escena, de fet han presentat una producció ben embastada, on gairebé diríem que, amb uns quants assajos més, tindrien un espectacle a punt d’estrenar; un producte acurat des del minimalista, però ben pensat vestuari fins al llibret, que en tot moment estava integrat d’una manera absolutament orgànica pels intèrprets. Clip Teatres, amb aquesta lectura, no només ens ha regalat un format excel·lentment treballat, sinó que ens ha proporcionat l’oportunitat d’exercitar la nostra pròpia creativitat, tant necessària en aquests temps que corren.

I si bé, Espriu va escriure –o reescriure- el mite grec on una dona, Fedra, s’enamora del seu fillastre, Hipòlit, tot i que aquest es negués als seus desitjos i, de manera completament conscient i per raons que ara no vénen al cas, el poeta deixava un final obert a la imaginació del lector/públic, aquesta companyia andreuenca agafa el testimoni del dramaturg i proposa un treball de continuïtat on aquest exercici quimèric no només està en el text, sinó en tot el procés d’elaboració de la posada en escena. 

I, finalment, permeteu-me acabar aquest article amb el mateix poema que la companyia va llegir en finalitzar l’obra perquè...la cultura no és un luxe.

Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m'agradaria d'allunyar-me'n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: -Com l'ocell que deixa el niu,
així l'home que se'n va del seu indret-,
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l'antiga saviesa
d'aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
i em quedaré aquí fins la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo, a més, amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria." Assaig de Càntic en el Temple de Salvador Espriu i Castelló.

Per Ester Bueno

HABÍA UNA VEZ...¡FESTIVAL SHAKESPEARE!

Publicat a El Club Express

Texto: Ester Bueno

09/06/2013 | X Festival Shakespeare, Artes Escénicas, Barcelona, Biblioteca de Catalunya

Érase que se era un Festival que nació allá por el año 2003. Sus progenitores le llamaron Shakespeare y el nombre, ellos lo sabían, le condicionaría el carácter. Sería intrépido, letrado, un poco inconstante, pero intuitivo y destilaría emociones por los cuatro costados. Con el paso del tiempo, el certamen fue creciendo y en su inevitable desarrollo fue acogido por varias poblaciones. Algunas de ellas se portaron bien con él, le dieron agua, comida y alojamiento y le ayudaron en su proceso. El Festival se hacía mayor -¡ya era casi un adolescente!- y sus necesidades también. Antaño, otras urbes, habían hecho peligrar ese avance, pero el coraje y la audacia que le caracterizaban, y que en estos casos acostumbran a ir de la mano, le llevó hacia una adolescencia bien encaminada. Y este año, el año de las asperezas, de las severidades y de las crudezas, el 2013… ¡fue su décimo aniversario! 

Del 6 al 12 de junio, el Festival celebró su fiesta de cumpleaños en Barcelona, en el  barrio del Raval, en el corazón de la ciudad, donde todas las emociones conviven. ¿Será ésta su casa definitiva? Estuvo rodeado de muchos amigos que le han ayudado en esta aventura: el Teatro Romea, el CCCB, la Filmoteca de Catalunya, la Central del Raval, l’Horiginal, la escuela Massana, varias entidades del barrio y, entre estos acompañantes cabe destacar La Perla 29, que se ha adherido al Festival como un grato cómplice, un compañero de viaje que ha aportado además de un gran equipo, la sede central, la Biblioteca de Catalunya.

Conseguir una programación para este décimo aniversario era arriesgado, casi temerario por los tiempos que corren, pero el Festival, en su carácter animoso, «ha sumado voluntades y ha contado con el apoyo de compañías, actores y profesionales de las artes escénicas que creen en la cultura y en las personas; que luchan a favor del conocimiento y de todas aquellas facultades que nos hacen más humanos.». Durante seis días, el Festival ha contado con las visitas de Hamlet, el Rey Lear, Julio César, las comedias, los sonetos y, finalmente, una gentil y graciosa Julieta que ha hecho las delicias de los más pequeños.

Esta última, La Julieta, dirigida por Oriol Broggi e interpretada por Rosa Gámiz y el mismo Oriol Broggi se ha presentado en sociedad como un espectáculo para todos los públicos, una propuesta que acerca los clásicos a los más pequeños. Sin embargo, no sólo es un espectáculo para infantes, La Julieta, seduce a los adultos des del primer momento. Los intérpretes juegan en el escenario de una manera fresca y honesta. Llevan al público a Verona y le introducen en el universo del dramaturgo británico desbordando imaginación. Podríamos explicar el mágico argumento con personajes que cobran vida sólo con la ilusión, podríamos decir que de una manera amena y alegre, casi sin que se note, los actores hacen metateatro, pues hablan del teatro dentro del propio teatro, podríamos describir cómo de maravilloso ha sido sentir que el público adulto recuperaba el niño que llevaba dentro a la vez que saboreaba los guiños que para ellos iban destinados y podríamos señalar cómo de encantador ha sido ver las técnicas de clown que hubiesen cautivado al propio Monti, y que seguro que des de allá donde esté, les da su aprobación. Pero ante una puesta en escena tan delicada, tierna y sensible, sólo cabe recomendarla porque los clásicos, en la literatura, siempre podemos releerlos, pero los espectáculos son efímeros, tienen fecha de caducidad. Y, en el caso del agraviado y denostado teatro para todos los públicos, como diría el personaje de Ferdinand en La Tempestad, a veces lo más trivial es lo más noble. Larga vida al Festival Shakespeare!