CLIP TEATRES HOMENATJA SALVADOR ESPRIU

Publicat al Sant Andreu de Cap a Peus (Núm. 583, maig 2013, pàg. 24)

Versió completa

El cap de setmana 3, 4 i 5 de maig, i en l’any del centenari del naixement de l’escriptor Salvador Espriu, la companyia Clip Teatres va voler retre un homenatge particular al literat català i, per fer-lo, van escollir el format d’una lectura dramatitzada. Una altra Fedra, si us plau, la darrera obra teatral escrita pel dramaturg, va ser l’obra escollida per la companyia andreuenca.

Hi ha qui diu que les lectures dramatitzades no tenen la força que té un espectacle quan ja està muntat, també és cert que, afortunadament, les lectures que es fan actualment no tenen res a veure amb les que es feien abans. Lluny queden aquelles dramatitzacions declamades on un grapat d’actors i actrius s’hi estaven dretes sense moure’s del davant del faristol damunt d’un escenari nu o, si més no, lluny haurien de quedar si els equips actorals volen gaudir amb el seu treball i plaure a la vegada al públic més exigent. Tanmateix, les lectures dramatitzades tenen una màgia que l’espectacle acabat no té. És un format on la força de la interpretació recau quasi exclusivament en el poder i el treball de la veu. On la transmissió d’emocions i de sentiments es canalitzen per l’instrument fonador obligant el públic a fer un exercici de complicitat amb la companyia i on tots, públic i intèrprets, hem de jugar amb la fantasia d’una manera diferent que quan l’espectacle ja està muntat.

La creació d’una bona dramatització

Com abans apuntava, les lectures dramatitzades tenen aquella màgia del que encara no està del tot construït, però que va de camí, talment com deia la frase d’Antonio Machado i que Joan Manuel Serrat va musicar: al andar se hace el camino. I és en aquest sentit quan pren forma aquesta frase del poeta sevillà, ja que amb una lectura dramatitzada la companyia proposa una línia, presenta un procés, potser sí que inacabat, però ple de suggeriments implícits. Potser, per a nosaltres, el públic, requereix un treball superior d’imaginació en el qual cadascú hem de dibuixar en el nostre pensament el vestuari dels personatges, l’atrezzo de les escenes o l’escenografia del muntatge, però aquesta és la grandesa d’aquest tipus de formats, que ens permet, si som prou juganers, tornar a ser infants i recuperar aquella fantasia que ens feia creure que érem pirates quan ens posàvem un barret de paper al cap.

Clip Teatres amb Una altra Fedra, si us plau, ens ha obsequiat amb un treball a cavall entre la lectura dramatitzada i la posada en escena, de fet han presentat una producció ben embastada, on gairebé diríem que, amb uns quants assajos més, tindrien un espectacle a punt d’estrenar; un producte acurat des del minimalista, però ben pensat vestuari fins al llibret, que en tot moment estava integrat d’una manera absolutament orgànica pels intèrprets. Clip Teatres, amb aquesta lectura, no només ens ha regalat un format excel·lentment treballat, sinó que ens ha proporcionat l’oportunitat d’exercitar la nostra pròpia creativitat, tant necessària en aquests temps que corren.

I si bé, Espriu va escriure –o reescriure- el mite grec on una dona, Fedra, s’enamora del seu fillastre, Hipòlit, tot i que aquest es negués als seus desitjos i, de manera completament conscient i per raons que ara no vénen al cas, el poeta deixava un final obert a la imaginació del lector/públic, aquesta companyia andreuenca agafa el testimoni del dramaturg i proposa un treball de continuïtat on aquest exercici quimèric no només està en el text, sinó en tot el procés d’elaboració de la posada en escena. 

I, finalment, permeteu-me acabar aquest article amb el mateix poema que la companyia va llegir en finalitzar l’obra perquè...la cultura no és un luxe.

Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m'agradaria d'allunyar-me'n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: -Com l'ocell que deixa el niu,
així l'home que se'n va del seu indret-,
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l'antiga saviesa
d'aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
i em quedaré aquí fins la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo, a més, amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria." Assaig de Càntic en el Temple de Salvador Espriu i Castelló.

Per Ester Bueno