Slumdog Millionaire. Quan els somnis es fan realitat o Bollywood i el somni americà.

Dev Patel és l’actor que dóna vida a Jamal, un noi hindú de classe baixa que participa al popular concurs Qui vol ser milionari? Tot i haver crescut en la més extrema de les misèries i no haver accedit mai a l’escola, Jamal va avançant en l’encert de les respostes i, a poc a poc, esdevé un símbol al seu país. La pel·lícula comença amb escenes del protagonista essent maltractat per la policia sota l’acusació de frau i de fer trampes al concurs. És l’inici d’un sorprenent muntatge que embolcalla l’espectador amb un ritme frenètic de principi a fi.

L’evolució cinematogràfica del director de Slumdog millionaire ha oscil·lat tocant diverses vegades els pols oposats des que el 1995 es va posar al capdavant d’una de les pel·lícules britàniques de més èxit internacional de tots els temps, Trainspotting. Més enllà d’escenes de marcat caràcter escatològic, ambdues produccions tenen en comú una mirada a la vida des d’un punt de vista agredolç, que és el segell d’alguns directors britànics. Definitivament, i després d’algunes produccions de baixa rendibilitat a la cartellera, l‘estrella de Danny Boyle, per a molts, ha tornat a brillar amb l’oscaritzada Slumdog millionaire.

Boyle (1956) o l’enfant terrible de Manchester, com li diuen alguns, sembla tocat per la vareta màgica de la fada de l’equitat. Aquesta producció té -o vol tenir- el punt de comercialitat i d’independència a la vegada. Hom pot dir que la pel·lícula segueix, en part, la línia del cronista Ken Loach, hereu del realisme social britànic, i director de llargmetratges com Kes, un sensible drama social, on el nen protagonista no tenia cap experiència prèvia davant les càmeres i va enlluernar els espectadors, igual que els nens que encarnen la infantesa del trio protagonista de Slumdog millionaire.

L’inici de la pel·lícula és el preludi d’un muntatge amb un ritme tens i sufocant que presenta a l’espectador el compàs trepidant que marcarà la producció. La seva visió portarà moments de dolor i d’angoixa amb un final que sorprèn, no perquè l’acció doni un gir de 180 graus en un moviment imprevisible que desconcerta l’espectador, sinó perquè després de contenir la respiració durant moltes escenes, la sorpresa final és el desenllaç contrari que un s’esperaria i que no s’ajusta gaire amb la imatge de director transgressor que Boyle ha volgut donar en altres ocasions.

Tanmateix, si fins ara, el reflex de l’Índia només ha estat el Bollywood més frívol, de danses ètniques i històries d’amor possibles, l’encert de Danny Boyle és anar més enllà i mostrar la cara més punyent d’una altra Índia, l’Índia autèntica -com diu un dels nens actors- i no el parc temàtic al quals els occidentals estan acostumats pel turisme. La globalització és el camp de cultiu perquè qualsevol espectador se senti identificat amb el que passa a l’altra banda del món si reconeix els elements que el director posa davant de la pantalla. I Boyle, amb l’excusa d’un programa vist a tot el globus, el programa Qui vol ser milionari?, esquitxa de realitat els somnis de qualsevol societat.

El director juga amb el temps per explicar una història. El temps real és el rellotge que avança cap a la tangibilitat del somni del protagonista i els flashbacks mostren per què un analfabet pot fer versemblant el que no és. Amb aquest joc temporal que Boyle domina, l’espectador es deixa seduir per la candidesa molt ben treballada i defensada de manera molt orgànica per l‘actor que encapçala el repartiment. El relat de la seva infantesa innocent, candorosa i ingènua, però, resulta difícil de creure en un entorn tan hostil. Jamal és el bé sublimat, el cavaller que, malgrat les adversitats, fa tot el que calgui per rescatar la seva princesa. I no és aquesta l’essència dels contes? Slumdog millionaire és, en realitat, el conte modern amb un missatge d’esperança que lliga molt bé amb una societat a la qual li agraden les històries de somnis que acaben bé.

En definitiva, sembla innegable que Danny Boyle ha fet una bona pel·lícula on ha mostrat retalls d’una realitat amagada per un món més preocupat pels aspectes materials que pels socials. Tanmateix, la recerca d’un final poc creïble i menys comú, per la trajectòria d’aquest director, fa sospitar que la seva dualitat podia buscar una fórmula per obtenir el reconeixement de l’acadèmia més que la pròpia consagració com a director de segell independent i socialment compromès.

'Mentiras y gordas' d’Alfonso Albacete i David Menkes

En quin moment de la vida es defineix la nostra orientació sexual? En quin moment el nostre cos, sense consultar amb els nostres sentits, decideix diferenciar les carícies que ens regalen les persones i les etiqueta convertint-les en carícies femenines o masculines?

Els directors Albacete i Menkes han portat a la gran pantalla un guió cinematogràfic en el qual també hi ha col·laborat l’actual Ministra de Cultura i anterior presidenta de l’Acadèmia de les Arts i las Ciències Cinematogràfiques, la senyora Ángeles González-Sinde. No voldria malgastar temps d’escriptura remarcant la simplicitat d’un guió i d’una pel·lícula que traspua tòpics embolcallats de discursos que volen ser transgressors, i no ho faré. El concepte transgressor, sembla que, actualment, hagi d’anar associat a la violència acompanyada de les noves tecnologies i d’escenes d’un sexe explícit que, per altra banda, podrien aprendre molt de les escenes que Bigas Luna mostrava amb la pel·lícula Las edades de Lulú de la gran autora Almudena Grandes.

La sexualitat ens acompanya tota la vida des que naixem fins que morim. Paradoxalment, quan som nadons ens explorem i descobrim les zones que ens acosten a un estat de felicitat, de clímax i de deliri que, en arribar a l’edat madura, busquem en elements exteriors a nosaltres mateixos. Sexualment, entre altres coses, som fruit de les nafres del passat que es van retroalimentant d’esquemes eternament i perpètuament repressius. I no estic parlant només d’un estament religiós que malgasta energia amb un discurs més propi de Torquemada que d’una societat del segle XXI. L’home i la dona occidental sembla que tinguem al genoma humà l’herència i la càrrega històrica d’anys de sentiments reprimits, de sensacions reprimides. Hi ha quelcom d’atàvic que, fugaçment, semblava que es superava als feliços anys 60, però que malauradament ha retornat. El sentiment judeo-cristià amb termes com perdó i culpa té un poder tan arrelat que ens difumina els sentits. Som el que som per tot el que hem fet i també per allò que sovint, malauradament o no, no hem fet, que no hem gosat fer. Per tot allò que no hem experimentat i que ens ha fet por provar.

El dramaturg alemany Frank Wedekind, a finals del segle XIX, ja ens mostrava que el despertar de la primavera és l’essència i l’evolució sexual natural de l’ésser humà en tant que som éssers naturals. En el món animal, paraules com fecundació, joc sexual o, fins i tot, còpula no tenen una càrrega implícita de perversió. Què ho fa que quan les apliquem a l’ésser humà, sovint, en alguns casos, encara tinguin connotacions pecaminoses?

Afortunadament, comencem a distanciar-nos d’aquests casos. Els éssers humans gaudim de diversos sistemes de comunicació i llenguatge. Al llenguatge lingüístic i el corporal podem sumar-hi el llenguatge sexual. Potser, aquest darrer, es podria confondre amb l’esmentat llenguatge corporal i, no en va, el cos és el canal que dóna el missatge. Tanmateix, el codi és sensiblement diferent. En un llenguatge sexual ens podem submergir en esclats de sensacions on l’objectiu és la comunicació i comunió amb l’altre, amb nosaltres mateixos, amb l’entorn. Sense censurar aquestes sensacions. Per altra banda, com es poden censurar les sensacions? Les podem amagar, però mai censurar-les o escapçar-les. Hi són. Sempre hi són. Només que, sovint, no les podem veure.

Tanmateix, des de l’incipient precursor del teatre de l’absurd Frank Wedekind, hem millorat presentant en diverses esferes un discurs de normalitat sexual, o més ben dit, d’acceptació d’una diversitat sexual. Mostrem homosexuals tant a la literatura com a la gran pantalla i aquest és el baròmetre que ens indica que som autèntics, moderns. Però continua sent tractat com una vivència traumàtica, de trencament amb un mateix que, sovint és insalvable. És realment aquest el modernisme que volem? Són aquests els autèntics paràmetres que es volen vendre? No és en realitat la perpetuació d’una vivència angoixant i castradora de l’essència dels sentits? Ja sabem que la vida no la fem fàcil, per què ens obstinem en mostrar la censura que portem acumulada en tants anys d’història?

Potser hauríem de fer com Proust, anar a la recerca d’un temps perdut i treure etiquetes a la percepció. Potser hauríem de recuperar la ingenuïtat i deixar-nos seduir pels sentits, per les noves descobertes. En definitiva, potser hauríem de canviar el discurs i mostrar les sensacions agradables de les carícies. Sense posar etiquetes, sense noms, sense frustracions, sense pors.
El sexe forma part de la natura i, com deia Marilyn Monroe, «Jo m’hi avinc molt amb la natura».