GUILLEM DE BERGUEDÀ: DE LA SÀTIRA AL PLANY

Comentari comparatiu dels poemes Cansoneta leu e plana i Consirós cant e planc e plor


Som al sgle XII i amb Guillem de Berguedà es pot personificar el procés de formació lingüística que, en aquells moments, s’esdevenia a la Catalunya embrionària. La llengua catalana tot just començava a perfilar-se, però el poeta català va preferir escriure en la llengua pròpia de la lírica trobadoresca: l’occità.

Guillem de Berguedà era un home complex, amb una dualitat marcada: violent i tendre alhora, orgullós, però humil, amic dels seus amics i enemic ferotge dels seus contraris. Podríem aventurar que Guillem de Berguedà era una persona visceral i potser també turmentat arran de la vida que va dur a l’exili per l’assassinat de Ramon Folc l’any 1175. L’espasa i la ploma eren els atributs que personificaven la fúria i la sensibilitat d’aquest insigne trobador i guerrer alhora.

La seva mà va utilitzar el recurs dels sirventesos per denunciar persones i fets i, sobretot, per mostrar el seu odi cap a diversos personatges, en principi intocables, com ara el rei Alfons, diana de nombroses crítiques per part del trobador. El poeta escrivia igual que vivia, sense eufemismes i amb una profunda ironia. Tenia tanta habilitat en l’art de la guerra com en l’art de l’escriptura on la seva poesia era càustica i corrosiva. La seva ploma era àgil, fresca, ja que volia que les seves crítiques es difonguessin i arribessin a un gran nombre de persones, fins i tot als seus enemics.

De Guillem de Berguedà s'en conserven 31 poesies que s’agrupen en tres cicles de sirventesos amb l’element comú de l’odi, de la denigració i de la ridiculització dels personatges als quals hi van adreçats. El primer cicle és contra Pere de Berga, amb el qual va tenir problemes pels límits del territori, segons els estudis de l’erudit i literat Martí de Riquer a Les poesies del trobador Guillem de Berguedà. Tot i que el motiu de la mofa va ser a causa de disputes veïnals, Guillem, mentre ridiculitzava Pere de Berga, cantava versos delicats i amorosos a la seva muller, una dona anomenada Estefania, amb la qual fins i tot es vanagloriava d’haver-s’hi allitat. El trobador designava Pere de Berga amb el pseudònim de Mon Sogre o Mos Sogres, recurs que a l’època es devia considerar denigrant, ja que va propiciar la fúria del receptor de l’apel·latiu. Tanmateix, Estefania era anomenada Ma Sogra sense cap signe d’escarni, ans al contrari, ella era la destinatària del vers més gentil i galant.

El segon cicle de sirventesos està dedicat a Arnau de Preixens, el bisbe d’Urgell que fou l’home de confiança del rei Alfons, el qual estava enemistat bèl·licament amb Arnau de Castellbò, gran amic de Guillem de Berguedà. El bisbe va ser durament criticat pel trobador, però no amb la seva ironia característica que despertava la rialla del públic, sinó amb un llenguatge cruel, àcid, groller, d’una obscenitat més que violenta. Ridiculitzava el seu aspecte físic i l’acusava d’homosexual, de violador de dones i d’homes, de conductes inapropiades per a un càrrec eclesiàstic. Guillem de Berguedà, amb aquestes poesies, no volia fer riure l’auditori, volia despertar l’odi contra aquest personatge. Per tal de donar més versemblança a les acusacions, el poeta, citava noms de persones respectades de Catalunya que donaven fe dels actes vergonyosos del bisbe.

I, finalment, el tercer cicle de sirventesos dóna el protagonisme a Ponç de Mataplana, un cavaller molt vinculat a la cort del rei Alfons. El trobador va dedicar-li diverses poesies amb l’objectiu de caricaturitzar-lo, satiritzar-lo i ridiculitzar-lo. A Cansoneta leu e plana l’escarni és servit pel poeta amb un to de menyspreu que contrasta, però, amb el plany Consirós cant e planc e plor que dedica a la mort del cavaller.

Entre les dues composicions hom troba nombroses diferències tant de forma com d’estil amb funcions i objectius també ben diferenciats.

Cansoneta leu e plana és un sirventès usat per Guillem de Berguedà com a mitjà per mofar-se de Mataplana. Cinc cobles són les que castiguen la imatge del cavaller amb un refrany al final de cada cobla per tal que en resulti més fàcil de cantar i de recordar. La primera cobla presenta la composició, la segona i la tercera caricaturitza l’aspecte físic fent-ne un retrat deformat del personatge i les dues últimes estrofes al·ludeixen a la moralitat de Mataplana titllant-lo d’homosexual. És aquest un poema sarcàstic i ple d’ironia que critica de manera cruenta la figura del cavaller.

A Consirós cant e planc e plor, en canvi, Guillem de Berguedà va escriure una de les seves millors composicions dedicant un plany sincer i dolgut al personatge del Marquès, com ell havia anomenat Ponç de Mataplana. Confessa haver mentit i es penedeix del verí dels anteriors versos que denigraven l’heroic Marquès. El plany era un gènere estereotipat, calcat de l’estructura de set punts del model llatí, on l’originalitat era mínima i els seus destinataris acostumaven a ser reis i personatges rellevants. Arran de l’impacte per la mort heroica de Mataplana a mans dels sarrains, Guillem de Berguedà escriu cinc cobles seguint algunes de les parts de la forma clàssica. A la primera i la segona plora la mort del seu Marquès, lloa la seva persona i l’enalteix. A la tercera l’elogia i reconeix el dolor de la blasfèmia dels seus versos quan es mofava de Mataplana. A la quarta es lamenta profundament de no haver-se reconciliat. I, a la darrera, desitja que el lloat ocupi el lloc que li toca al paradís, al cel, un lloc al costat de cavallers importants, d’herois èpics, un lloc diferent del concepte de cel ortodox, un lloc «....que no té res de cristià i molt de cavalleresc, joglaresc i mahometà...».

El poema s’allunya de l’estructura neutra dels models clàssics de planys. El trobador utilitza una forma coneguda per tal que l’auditori l’identifiqui, però la composició traspua el dolor i la sinceritat nascuda de l’ànima del poeta que, amb un acte de constricció, traspassa a la seva ploma per escriure una de les seves millors obres.

Definitivament, Guillem de Berguedà es descobreix com un poeta polièdric: fresc, cruel i groller per una banda, però tendre i sensible per l’altra.

Amunt el teló!

DIÀLEGS SOBRE LA MERAVELLOSA HISTÒRIA DELS NOSTRES MOTS
Autor: Joan Bastardas
Editorial: Edicions 62 Llibres a l’abast. Barcelona, 1996.

Hom diu que el teatre és per a representar-lo i l’assaig per a meditar-lo i, per tant, no és habitual llegir un assaig en format teatral, però el primer que crida l’atenció del text de Joan Bastardas és l’estructura escollida per a la seva transmissió: el diàleg. Un diàleg que, lluny de resultar incòmode per al lector, ajuda a visualitzar no només el discurs i les línies argumentals per on van passant, de manera fluïda, els personatges sinó també la posada en escena, sovint oblidada en un gènere com l’assaig.

Tenint en compte la trajectòria professional de l’autor, que ha estat marcada per estudis i treballs de Filologia Llatina Medieval, així com per investigacions sobre l’origen del català i la influència dels llatinismes a la llengua i la literatura catalanes, la decisió de presentar aquesta obra en forma de diàleg és singular i arriscada, tanmateix, aquest format fa que el ventall del destinatari del text esdevingui més extens.

El diàlegs que ofereixen els tertulians són frescos, espontanis i permeten a l’autor mantenir un baròmetre on les escenes que suposen un grau més elevat de coneixement i d’atenció, ateses la densitat ideològica, conceptual i textual, són resoltes oferint un cavi de ritme en el text caracteritzat per una narració l’objectiu de la qual és fer l’explicació més entenedora per al públic neòfit, fet que recordava el paper del corifeu a les tragèdies gregues identificant les escenes més dramàtiques i fent-ne un breu resum.

Els personatges, ben construïts per l’autor, mostren una escenografia austera, però a la vegada plena de detalls on la bellesa i la riquesa lingüística, amb paraules gairebé en desús, n’és una part imprescindible. La posada en escena permet entreveure i visualitzar taules plenes de llibres i viatjar a zones rurals que, de manera efímera i fent un exercici d’imaginació, transporten el lector/espectador a espais inversemblants per a vetllades de trobades lingüístiques.

El text proposa, de manera generosa, altres textos, llibres i autors per tal d’ampliar la recerca i al mateix temps presenta esbossos d’història i d’històries de mots que el lector/estudiós encuriosit o tafaner pot seguir investigant. L’autor planteja també temes com extrets d’una conversa casual on les idees brollen sense aturador que les freni. No emet, però, un judici amb causes i conseqüències de la història dels mots sinó que posa, en veu dels personatges, elements amb raonaments acurats on l’objectiu, més que aprofundir i enllestir amb solucions lingüístiques per a afegir a una gramàtica, esdevé un passeig etimològic per la història dels nostres mots.

Per tal d’endinsar-nos en la trama del text, els personatges de Joan Bastardas fan, inicialment, una comparativa entre diverses llengües amb la mateixa arrel llatina per a després il·lustrar els factors que han propiciat les diferents evolucions dels mots d’aquestes mateixes arrels. Així la temàtica formulada exposa aspectes, francament interessants i de fàcil associació i visualització, com ara els manlleus que s’han incorporat a la parla al llarg dels anys, entre els quals en destaquen molts d’anglosaxons, les seves circumstàncies i els seus mecanismes d’adaptació, o bé l’evolució del lèxic a partir dels condicionaments històrics on els tertulians disserten sobre les actituds lingüístiques generades amb el pas del temps, cosa que fa que s’entengui que hi hagi mots com ara “col·laboració” que en la llengua francesa no té un significat de cooperació sinó que està associat a un context històric concret amb atribucions negatives.

Altres propostes interessants que suggereix l’autor és l’evolució de la llengua de cada poble a partir de la marca dels accidents físics o geogràfics i, en base a aquesta proposta, hom pot fer una reflexió acostant-se a les raons per les quals els esquimals, sorprenentment, tenen més de vint mots per a designar la qualitat específica de la neu i les seves característiques, i és que com certament diu l’autor: cada llengua s’ha desenvolupat en paisatges diferents i necessita designar amb noms diferents coses que la mateixa naturalesa ha diferenciat. (pàg. 24)

Convé també incidir en un tema que l’autor posa en boca dels personatges en diversos moments del text com ara si el temperament, les actituds dels pobles són el reflex d’una llengua que, si bé aquesta qüestió no és científicament demostrable, és notablement captivadora i mereixeria, segons jo mateixa, un article dedicat específicament a aquest tema.

Finalment, cal dir que, si bé Joan Bastardas no ha volgut fer un manual d’estudi, més d’un lector inquiet valoraria de manera molt positiva que alguns dels temes formulats tinguessin una continuïtat per tal d’aprofundir, amb reflexions encara més minucioses i extenses, sobre propostes a les quals li ha donat només un breu apunt. Cal afegir també que, aprofitant aquesta continuïtat, potser l’autor podria haver incorporat més personatges a l’obra i qui sap si la fortuna els depararia fer una llarga temporada dins del panorama teatral del moment. Malauradament, la seva absència no fa possible aquesta ampliació. Tanmateix, segur que si encara hi fos, sens dubte, ens delectaria amb algun altre dels seus escrits.

'ROMPEPISTAS' de Kiko Amat

Rompepistas
Autor: Kiko Amat
Editorial: Anagrama
313 pàgines


En llegir un llibre com Rompepistas em vénen al cap paraules com nostàlgia, malenconia, potser aflicció? I les paraules porten amb elles no només les lletres que les formen, sinó la càrrega dels anys que porten al damunt, que les acompanyen i que les configuren.

El text de Kiko Amat (1971), en realitat, és molt asèptic, sembla que vulgui aprofundir, però es queda a la porta dels sentiments. Què és el que s’amaga a la ment d’algú, que podríem ser nosaltres mateixos, quan rememorem temps del passat? Què és el que ens fa recrear-nos en aquells moments, moments viscuts que sovint no tornaran? Busquem la redempció d’allò, que en un moment pretèrit, no vàrem ser capaços dir o de fer?

El terme record porta associat les paraules de les quals parlava anteriorment. Algunes vegades podem afegir mots tan contradictoris com alegria o tristor, però sempre, sempre la paraula record anirà associada a la nostàlgia. Obrir els calaixos de la nostra ment, de recuperar els records és una activitat que comporta el risc de destapar la caixa dels trons i no saber com manipular-la per tal que no s’escampin tots aquells moments que no vam saber resoldre i que formen part dels deutes que tenim amb nosaltres mateixos.

Un altre dels perills que implica esdevenir Pandora és que correm el risc de perpetuar-nos en els moments que destapem, d’enganxar-nos-hi i d’entrar en un tirabuixó del qual ens resulta difícil sortir-nos-en. Un principi budista diu que cal desfer-se d’algunes coses perquè n’entrin de noves. Aquesta màxima que sembla tan fàcil de complir quan ens trobem materialment davant d’un canvi de casa i d’una mudança amb tot d'andròmines inservibles al nostre voltant, és de difícil resolució quan es tracta d’aplicar-ho al que és immaterial, a l’esperit.

Tanmateix, qui fa l’amor durant deu anys igual que després d’haver-lo fet per primera vegada? Podem recordar el primer petó, les primeres carícies. Rememorar els nervis, les emocions i les sensacions, però cal deixar l’espai necessari perquè apareguin noves percepcions i perquè el temps passat mai sigui millor que l’actual.

Personalment, com a lectora, en un text com el que presenta l’autor, no m’interessa un dietari de fets, una crònica de successos. M’interessa saber com el protagonista, algú com nosaltres, gestiona tota la informació que destapa, com respira, com l’afecta, com ha evolucionat, per quins processos ha passat. Vull saber què sentia, com patia, amb què vibrava. Vull que em transmeti la seva vida. Perquè més enllà que una música o una roba comuna a un grup de gent, els sentiments són universals, traspassen qualsevol edat. Per què els clàssics són actuals? Perquè parlaven d’allò que ara també ens afecta: amor, passió. En definitiva, emocions que et traspassen la pell, que et fan vibrar, riure i plorar. No som màquines que acumulen coneixements, som persones que gestionen sentiments. No és la quantitat del coneixement, és la qualitat del discerniment el que ens fa persones.

Qui som deu anys o vint anys després d’uns record d’infantesa o d’adolescència? Si sentim la mateixa música i portem el mateix tipus de roba que molts anys enrere, alguna cosa ens haurem de qüestionar, què és el que no ens fa evolucionar?. Què potser no ens han modificat les persones que hem conegut, els llibres que hem llegit o les pel·lícules que hem vist? En el món de les arts escèniques, un bon partenaire és aquell que modifica l’altre més enllà del text que hi ha escrit, que fa evolucionar l’obra amb tots els seus personatges. Quan Hamlet deia el seu mític Ser o no ser materialitzava el dubte existencial de tot ésser humà. Hem de quedar-nos tal i com estem o hem d’actuar? La por és el sentiment que ens paralitza, que ens aferra a allò que coneixem i no ens fa evolucionar. «Allibereu-me dels meus lligams» deia Pròsper, personatge principal de La tempesta de William Shakespeare.

Les paraules són hereves de la tradició que arrosseguen amb elles. Kiko Amat sembla que s’aferri a un passat i el verb aferrar-se ens remet a una actitud d’enfonsament i de supervivència, de por i d’estancament. Preguntem-nos com volem passar per la vida: arrapant-nos a records i situacions que es poden materialitzar en músiques i estètiques d’èpoques passades o alliberant-nos d'allò que no ens deixa avançar. La resposta només la tenim nosaltres mateixos.