Som a divendres. Concretament el 23 de març a les 19.30h del vespre. Surto del metro de la Plaça Orfila disposada a gaudir del merescut descans de final de setmana quant, pujant les escales, sento una música. Les notes d’un piano m’indiquen que alguna cosa s’està coent al mig de la plaça i les meves expectatives d’assaborir un primaverenc i actiu cap de setmana comencen a millorar per moments.
Un grup de persones de diverses edats escolten amb atenció les fuses, semifuses, tresets, arpegis i, fins i tot, els silencis que nois i noies de l’Escola Municipal de Música de Sant Andreu obsequien a totes aquelles que ens acostem. És un concert de combos amb piano, i no, no són músics professionals, són estudiants, però sonen com si ho fossin, de fet, la professió ja la porten a dins. Al darrere hi ha moltes hores invertides, molta tenacitat, assajar una i mil vegades per aconseguir l’objectiu desitjat, que tot el que hi ha escrit al pentagrama es transformi i es tradueixi en un so coordinat, en una harmonia musical. Piano, bateria, saxos, flautes i un baix amenitzen l’entrada del cap de setmana i les melodies d’un jazz fresc, jove i vigoritzant em transporten a una Nova Orleans on la música al carrer acompanya sempre els vianants. Miro al meu voltant i el públic assistent, tot i que tímidament, es mou, igual que jo, al ritme que marquen les notes. És inevitable deixar-se portar per aquestes melodies que estimulen el sentit de l’oïda, és com una catarsi grupal. Això és cultura! I el carrer és l’espai ideal per fer-la arribar a tothom. Qualsevol excusa és bona i aquesta vegada ha estat la participació i el suport que l’escola ha donat a l’off concurs per a músics amateurs Maria Canals.
Què tenim?
Que què tenim? A Sant Andreu tenim una escola de música on no només es formen futurs professionals, sinó que ho fan amb generositat, compartint amb nosaltres el resultat de moltes hores d’estudi, de molta persistència, fermesa i esforç, sobretot esforç. I aquest afany es veu recompensat en una feina ben feta, on l’equip suma les individualitats de cadascú, on el tot, com deia Aristòtil, sempre és més que la suma de les parts.
Finalment, s’acaba el concert i tot són somriures còmplices entre els músics. Jo també somric, però d’agraïment, el meu cap de setmana ha començat de la millor manera possible, amb cultura!
domingo, 8 de abril de 2012
La Cercavila, una fusió de festa i reivindicació
Emotiva, festiva, alegre, integradora, col•lectiva. Plena d’entitats i farcida de participants. Així va començar la cercavila de la Festa Major de Sant Andreu 2011. Preparats, preparades? Des de dalt del campanar la pancarta treu el nas. En realitat, ella és el tret de sortida i sense ella no seria el mateix. Baixa de manera vacil•lant, però ferma, potser premonitòria de l’any que ens espera! Uff, el rellotge, un any més, ha estat salvat. A poc a poc, es van llegint totes les lletres, no en falta ni una i això que pensàvem que amb les retallades...
A peu d’església, els geganters, van cenyint-se la faixa. Ja són a punt i tots junts comencem a caminar. Sonen els timbals, les caixes i els xiulets. Crida la canalla, excitada i emocionada. Per a alguns infants és la primera vegada, no obstant això no tenen por, la seva mirada il•luminada és el reflex d’anys de tradició, de cultura de base i de transmissió de valors d’una generació a l’altra.
Volem l’Ateneu!
Tanmateix, aquesta ha estat una cercavila amb un sentiment diferent, perquè malgrat la festa i l’alegria, la reivindicació també hi era present. “Volem l’Ateneu”! clamava una gran pancarta, “Volem l’Ateneu!”proclamaven els adhesius que lluïen al pit homes, dones i infants de totes les edats. La demanda ha estat clara: que L’Harmonia, Federació d’Entitats de Sant Andreu, s’ocupi de la gestió del nou equipament catalogat com a Casal de Barri projectat dins el recinte de la Fabra i Coats. Així doncs, Sant Andreu ha parlat i el Leviatan des de la seva talaia administrativa i poderosa ha d’escoltar. I ha de donar respostes!
Malgrat el poc temps que falta perquè s’acabin les obres, el districte continua jugant amb les entitats, continua oferint paraules d’incertesa i d’ambigüitat. Sabem que l’Harmonia ha fet la feina, una bona feina, però i l’administració? ... seguim sense resposta.
A peu d’església, els geganters, van cenyint-se la faixa. Ja són a punt i tots junts comencem a caminar. Sonen els timbals, les caixes i els xiulets. Crida la canalla, excitada i emocionada. Per a alguns infants és la primera vegada, no obstant això no tenen por, la seva mirada il•luminada és el reflex d’anys de tradició, de cultura de base i de transmissió de valors d’una generació a l’altra.
Volem l’Ateneu!
Tanmateix, aquesta ha estat una cercavila amb un sentiment diferent, perquè malgrat la festa i l’alegria, la reivindicació també hi era present. “Volem l’Ateneu”! clamava una gran pancarta, “Volem l’Ateneu!”proclamaven els adhesius que lluïen al pit homes, dones i infants de totes les edats. La demanda ha estat clara: que L’Harmonia, Federació d’Entitats de Sant Andreu, s’ocupi de la gestió del nou equipament catalogat com a Casal de Barri projectat dins el recinte de la Fabra i Coats. Així doncs, Sant Andreu ha parlat i el Leviatan des de la seva talaia administrativa i poderosa ha d’escoltar. I ha de donar respostes!
Malgrat el poc temps que falta perquè s’acabin les obres, el districte continua jugant amb les entitats, continua oferint paraules d’incertesa i d’ambigüitat. Sabem que l’Harmonia ha fet la feina, una bona feina, però i l’administració? ... seguim sense resposta.
lunes, 5 de marzo de 2012
Fabra i Coats i l’Ateneu Cultural i Popular l’Harmonia: una promesa que no arriba
Article publicat a la revista Sant Andreu de Cap a Peus. Desembre 2011.
El darrer mes de l’any, sovint, serveix per fer balanç de les nostres accions, de les realitzades i d’aquelles que han quedat en el sac de les promeses. Aquest mes, també és costum de les entitats redactar les memòries d’activitats, de consecució d’objectius i les finalitats assolides. Però, l’administració, ja fa anys que està truncant els objectius i el futur de moltes entitats de Sant Andreu.
Quan l’ajuntament va adquirir els terrenys de la Fabra i Coats, les promeses de l’administració passaven per cedir-ne la gestió i un dels edificis a les entitats de Sant Andreu, així que moltes entitats culturals i populars de Sant Andreu van federar-se per tal de constituir l’Harmonia del Palomar. D’això ja fa sis anys i, malauradament, les paraules donades han quedat al sac de les bones intencions.
Fins quan s’abusarà de la paciència d’andreuencs i andreuenques?
La Fabra i Coats ja és a punt. Els objectius de l’ajuntament i del districte en aquesta Fàbrica de Creació són fomentar les pràctiques artístiques i estimular la creació. Tanmateix, des d’aquí volem preguntar al districte: Què potser la cultura popular i tradicional no la tenen contemplada com a pràctica artística i creativa? Què potser les entitats que han fet l’esforç de federar-se, que fa SIS ANYS! treballen conjuntament creant futur, generant cohesió i que hi destinen recursos i energies per tal que Sant Andreu sigui un dels territoris més rics en activitats i creativitat no tenen dret a un racó per seguir fent aquesta tasca?
Senyor i senyores de les classes dirigents, penseu-vos-ho molt bé i recordeu que moltes de les primeres figures de l’escena artística actual van sorgir de viure i respirar la cultura popular. La cultura d’un país. La cultura també de Sant Andreu. Recordeu-ho, perquè qui perd els orígens...
El darrer mes de l’any, sovint, serveix per fer balanç de les nostres accions, de les realitzades i d’aquelles que han quedat en el sac de les promeses. Aquest mes, també és costum de les entitats redactar les memòries d’activitats, de consecució d’objectius i les finalitats assolides. Però, l’administració, ja fa anys que està truncant els objectius i el futur de moltes entitats de Sant Andreu.
Quan l’ajuntament va adquirir els terrenys de la Fabra i Coats, les promeses de l’administració passaven per cedir-ne la gestió i un dels edificis a les entitats de Sant Andreu, així que moltes entitats culturals i populars de Sant Andreu van federar-se per tal de constituir l’Harmonia del Palomar. D’això ja fa sis anys i, malauradament, les paraules donades han quedat al sac de les bones intencions.
Fins quan s’abusarà de la paciència d’andreuencs i andreuenques?
La Fabra i Coats ja és a punt. Els objectius de l’ajuntament i del districte en aquesta Fàbrica de Creació són fomentar les pràctiques artístiques i estimular la creació. Tanmateix, des d’aquí volem preguntar al districte: Què potser la cultura popular i tradicional no la tenen contemplada com a pràctica artística i creativa? Què potser les entitats que han fet l’esforç de federar-se, que fa SIS ANYS! treballen conjuntament creant futur, generant cohesió i que hi destinen recursos i energies per tal que Sant Andreu sigui un dels territoris més rics en activitats i creativitat no tenen dret a un racó per seguir fent aquesta tasca?
Senyor i senyores de les classes dirigents, penseu-vos-ho molt bé i recordeu que moltes de les primeres figures de l’escena artística actual van sorgir de viure i respirar la cultura popular. La cultura d’un país. La cultura també de Sant Andreu. Recordeu-ho, perquè qui perd els orígens...
El Sat provoca un augment de temperatura corporal!!
Article publicat a la Revista Sant Andreu de Cap a Peus. Gener 2012.
El Jardí de les Malícies de la Cia. Teatre al Detall
Al Sant Andreu Teatre del 26 de gener al 8 de març. Dijous a les 21h.
Després de l’escudella, els canalons i el tortell de reis el SAT ens proposa dolces i suggerents paraules dites a cau d’orella. Mots xiuxiuejats amb gust de bombó, salpicats amb una mica de pebre vermell.
Des de finals de gener fins a principis de març, el Sat, Sant Andreu Teatre acull un delicat recital de poesia eròtica, El Jardí de les Malícies de la Cia. Teatre al Detall que no només entusiasmarà els amants de la poesia, sinó també a tots els amants en general.
Aquesta proposta teatral, basada en un llibre de Miquel Desclot, amb poemes de Goethe, la Fontaine o John Donne és un recull de versos, potser una mica irreverents, però decididament frescos i divertits, que van des de l’Edat Mitjana fins al Segle XX. Un bon espectacle que fa un maridatge de cultura. Poesia i teatre damunt de l’escenari!
Preparats per a seduir-vos trobareu els intèrprets Txell Botey (El cor de la ciutat, Mirall trencat, Temps de silenci) i Xavi Idàñez (Porca misèria, Ventdelplà, El cor de la ciutat), tots dos dirigits magistralment per Joan Maria Segura, un director d’escena que ja ha deixat de ser emergent per esdevenir un dels més recomanats.
Amb aquesta peça, sens dubte que aquest any, a Sant Andreu, les pessigolles de l’escalfor de l’estiu, arribaran abans del que toca...
El Jardí de les Malícies de la Cia. Teatre al Detall
Al Sant Andreu Teatre del 26 de gener al 8 de març. Dijous a les 21h.
Després de l’escudella, els canalons i el tortell de reis el SAT ens proposa dolces i suggerents paraules dites a cau d’orella. Mots xiuxiuejats amb gust de bombó, salpicats amb una mica de pebre vermell.
Des de finals de gener fins a principis de març, el Sat, Sant Andreu Teatre acull un delicat recital de poesia eròtica, El Jardí de les Malícies de la Cia. Teatre al Detall que no només entusiasmarà els amants de la poesia, sinó també a tots els amants en general.
Aquesta proposta teatral, basada en un llibre de Miquel Desclot, amb poemes de Goethe, la Fontaine o John Donne és un recull de versos, potser una mica irreverents, però decididament frescos i divertits, que van des de l’Edat Mitjana fins al Segle XX. Un bon espectacle que fa un maridatge de cultura. Poesia i teatre damunt de l’escenari!
Preparats per a seduir-vos trobareu els intèrprets Txell Botey (El cor de la ciutat, Mirall trencat, Temps de silenci) i Xavi Idàñez (Porca misèria, Ventdelplà, El cor de la ciutat), tots dos dirigits magistralment per Joan Maria Segura, un director d’escena que ja ha deixat de ser emergent per esdevenir un dels més recomanats.
Amb aquesta peça, sens dubte que aquest any, a Sant Andreu, les pessigolles de l’escalfor de l’estiu, arribaran abans del que toca...
martes, 1 de noviembre de 2011
Can Guardiola: la història d’una recuperació i la pervivència de la història
Ampliació de l'article realitzat en col·laboració amb Carlos Faneca per a la revista Sant Andreu De Cap a Peus
Som al 1900. La vila de Sant Andreu del Palomar havia estat annexionada a Barcelona feia només tres anys per la Reina Regent Maria Cristina i el canvi de segle ja apuntava maneres amb un impuls industrialitzador que propiciava un increment de població i una oferta de feina per a molts veïns de Sant Andreu. Aquest afany de creació d’indústria va fer que es construïssin habitatges per a famílies que canviarien la fesomia d’un territori bàsicament agrícola cap a un entorn on creixerien tallers i empreses com la tèxtil Fabra i Coats (1903). A la cruïlla del carrer Cuba amb la Rambla, Can Guardiola fou una d’aquestes cases i Josep Codina i Clapés en va ser l’autor de la reforma el 1904. L’edifici pertanyia al modernisme més ascendent, un corrent artístic que es proposava fer de pont entre la tradició constructiva i la tècnica més moderna, on el ferro forjat era un referent estètic (hem de recordar que el 1889 s’havia construït la Torre Eiffel en el marc de l’Exposició Universal).
Què va passar?
El pas del temps va deteriorar l’edifici i el desús va degradar la planta. L’especulació planava com un voltor buscant la presa. El 1988 l’Associació de Veïns va conèixer la situació que amenaçava la permanència de l’emblemàtic edifici: per una banda, una empresa immobiliària oferia 35 milions de les antigues pessetes pel solar amb l’objectiu d’enderrocar-la i, en el seu lloc, construir-hi un bloc de pisos amb pàrquing; i per altra banda, una entitat financera n’oferia 25 milions per restaurar-la i posar-hi oficines. Sant Andreu s’hi va resistir. Can Guardiola havia de ser rehabilitada, catalogada com a patrimoni històrico-artístic i destinada a l’ús públic.
La mobilització dels veïns
Davant aquesta difícil situació, l'Associació de Veïns es va posar en marxa de seguida, mobilitzant-se per salvaguardar un dels tresors del poble. L’actuació dels veïns tenia quatre objectius per assolir: Primerament suspendre la llicència d’obres i evitar així l’enderrocament immediat de l’edifici; més tard catalogar Can Guardiola Patrimoni Històrico-Artístic; el tercer pas era adquirir l’edifici amb l’ajuda d’alguna institució o administració, i finalment rehabilitar-lo i destinar-lo a l’ús públic. Els veïns van tenir així una actuació primordial, participant en actes i reivindicacions que comptaven amb el suport d'Entitats i Partits polítics andreuencs. Al Juny del 1990, tres anys després que l'Associació de Veïns posés en marxa la campanya "Salvem Can Guardiola", el conseller de Benestar Social, Antoni Comas, en feia pública la compra per part de la Generalitat, per rehabilitar-la i destinar-la a l’ús públic.
Can Guardiola ara i sempre
Avui dia, Can Guardiola conforma un dels espais més importants pels veïns de Sant Andreu. Des de la seva rehabilitació, l’edifici ha estat destinat a l’ús públic amb la conformació d’un hotel d'Entitats on gran part de les associacions de caràcter cívic i social de la nostra vila utilitzen les seves instal•lacions en forma de seu. Esperem que Can Guardiola segueixi nodrint per molts anys més d’equipaments cívics als andreuencs, aquells que van lluitar per salvar-la.
domingo, 16 de octubre de 2011
LA TARDOR ENS OMPLE DE CULTURA
Article publicat a la revista Sant Andreu de Cap a Peus, any XXXI, octubre 2011, núm. 565
És de tots sabut que aquest any es preveu mogut i les retallades culturals planen damunt dels nostres caps. Minven les inversions i es redueixen els serveis. Tanmateix, la creativitat, la imaginació, les ganes de dir i de fer no entenen de números i així ho demostren les entitats de Sant Andreu.
Sardanes i pintura: una bona combinació!
Els aires previs a la tardor han arribat farcits d’activitats i amb el sarró ple de capacitats. El Foment Sardanista Andreuenc va celebrar, el 17 de setembre, el 12è aplec de sardanes a Sant Andreu del Palomar. La plaça de Can Fabra era un formiguer de dansaires de totes les edats ballant al ritme que marcaven les cobles, a ritme de sardana, és clar. Espardenyes de tots els colors saltaven al compàs rigorosament coordinades. Era com una conversa amable, tendre i cordial entre amics, entre les colles i la cobla.
Després, aquest vent pretardorenc em va empènyer suaument cap a Can Fabra on el Grup Pintors de Sant Andreu ens convida a celebrar el 10è aniversari. Un aniversari ple de formes amanides de colors. L’exposició, eclèctica en el tema, presenta una combinació d’art figuratiu i abstracte en què recullen «resumides totes les vivències del Grup al llarg d’aquests anys, destacant les que han representat un món per l’artista dins la seva vinculació amb les persones i l’entorn». Magentes vibrants, verds profunds i blaus rabiosos composen una volguda harmonia entre imatges, il•luminades amb saltejats de colors. Deixeu-vos seduir per l’hipnòtic cercle cromàtic, l’esperit pictòric us embolcallarà. Del 16 de setembre al 6 d’octubre a la Sala d’exposicions de Can Fabra.
I el SAT estrena temporada!
També el SAT! ha apujat la persiana amb l’inici de la nova temporada 2011-12. La seva tornada aposta per reforçar les 3 línies artístiques que l’han definit i estructurat al llarg d’aquests anys: «una equilibrada i diversificada programació familiar, propostes per adults amb reposicions, humor i poesia; i dansa contemporània en forma de festival o de proposta de dansa integrada». Ens trobem allà?
sábado, 7 de mayo de 2011
I VA DE JOIES!
Finestres de Jordi Peralta
14 abril - 14 maig
Alea Galeria
Argenteria 66
08003 Barcelona (El Born)
No disposo de coneixements -ni exhaustius ni entesos- del que és el món noble i artesanal de la joieria. L’esforç, la precisió, el risc, la inversió, la creativitat, el talent... Em vénen al cap una amalgama de substantius lligats a un art, sovint minúscul en format, colossal en presència que precedeixen les peces de reconeguts mestres joiers. Tanmateix, la destresa també la trobem en un format més proper, més íntim, més immediat i definitivament més familiar. La joieria és un art, ningú no ho nega. Un art que té el seu mercat i el seu públic. Un art que es consumeix de forma individual, potser confidencial, però que s’exhibeix amb l’orgull i el poder de la peça aconseguida.
No negaré que és la primera vegada que visito una exposició de joies. Ha estat una visita pactada amb l’artista de la col•lecció, amb l’artífex de la creació. Una visita on un cicerone experimentat em feia de guia. En una exposició, les joies són les escultures de l’artista; són el seu abocador d’experiències, de vida, de sentiments. Potser la plasmació de les expressions més íntimes o la més pública de les perversions. Les peces, protegides de mans matusseres o de possibles temptacions, es reparteixen dins d'unes vitrines que les acullen amoroses. Cadascuna té el seu espai. No es troben amuntegades. Elles mostren la seva llum i se senten admirades. Se saben exclusives i originals. Saben que no n’hi ha cap d’igual i t’observen. Les talles perceben les visites. Tenen vida pròpia. Volen sortir de l’expositor, veure món i que l’univers les admiri. Quan et criden –perquè et criden!- primer inicien un diàleg amb els teus ulls, després segueixen una negociació, entre la comoditat i el plaer, amb la part del teu cos que volen utilitzar com a vehicle i, finalment, en la part més banal d’aquesta conversa, aposten per establir un pacte afable, tot i que, sovint tens amb la teva butxaca.
Jordi Peralta és l’artesà que inhala esforç i exhala creació. Les peces presentades són el reflex de les seves vivències, del seu recorregut vital i amb aquesta col•lecció mostra, potser sense voler-ho, una proposta eclèctica, una variació d’estils com els infinits fils que tiren de les nostres vides. Talles assortides per a moments diversos. Talment com la vida. Com les finestres que obrim per respirar, per seguir endavant, per inspirar i inspirar-nos. Pedres poderoses que miren amunt encerclades per materials nobles conviuen amb creacions discretes, minucioses i precises. Totes elles plaents, amb autoritat, dignes de ser estimades. Totes elles esperant que arribi la seva ànima bessona per mostrar-los un cosmos més enllà dels vidres, uns vidres que sí, les protegeixen, però que també cal obrir...com les nostres finestres.
14 abril - 14 maig
Alea Galeria
Argenteria 66
08003 Barcelona (El Born)
No disposo de coneixements -ni exhaustius ni entesos- del que és el món noble i artesanal de la joieria. L’esforç, la precisió, el risc, la inversió, la creativitat, el talent... Em vénen al cap una amalgama de substantius lligats a un art, sovint minúscul en format, colossal en presència que precedeixen les peces de reconeguts mestres joiers. Tanmateix, la destresa també la trobem en un format més proper, més íntim, més immediat i definitivament més familiar. La joieria és un art, ningú no ho nega. Un art que té el seu mercat i el seu públic. Un art que es consumeix de forma individual, potser confidencial, però que s’exhibeix amb l’orgull i el poder de la peça aconseguida.
No negaré que és la primera vegada que visito una exposició de joies. Ha estat una visita pactada amb l’artista de la col•lecció, amb l’artífex de la creació. Una visita on un cicerone experimentat em feia de guia. En una exposició, les joies són les escultures de l’artista; són el seu abocador d’experiències, de vida, de sentiments. Potser la plasmació de les expressions més íntimes o la més pública de les perversions. Les peces, protegides de mans matusseres o de possibles temptacions, es reparteixen dins d'unes vitrines que les acullen amoroses. Cadascuna té el seu espai. No es troben amuntegades. Elles mostren la seva llum i se senten admirades. Se saben exclusives i originals. Saben que no n’hi ha cap d’igual i t’observen. Les talles perceben les visites. Tenen vida pròpia. Volen sortir de l’expositor, veure món i que l’univers les admiri. Quan et criden –perquè et criden!- primer inicien un diàleg amb els teus ulls, després segueixen una negociació, entre la comoditat i el plaer, amb la part del teu cos que volen utilitzar com a vehicle i, finalment, en la part més banal d’aquesta conversa, aposten per establir un pacte afable, tot i que, sovint tens amb la teva butxaca.
Jordi Peralta és l’artesà que inhala esforç i exhala creació. Les peces presentades són el reflex de les seves vivències, del seu recorregut vital i amb aquesta col•lecció mostra, potser sense voler-ho, una proposta eclèctica, una variació d’estils com els infinits fils que tiren de les nostres vides. Talles assortides per a moments diversos. Talment com la vida. Com les finestres que obrim per respirar, per seguir endavant, per inspirar i inspirar-nos. Pedres poderoses que miren amunt encerclades per materials nobles conviuen amb creacions discretes, minucioses i precises. Totes elles plaents, amb autoritat, dignes de ser estimades. Totes elles esperant que arribi la seva ànima bessona per mostrar-los un cosmos més enllà dels vidres, uns vidres que sí, les protegeixen, però que també cal obrir...com les nostres finestres.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)