Clip Teatres està de celebració

Article publicat a la revista Sant Andreu de Cap a peus. Juny 2012, núm. 573.

El maig ha estat un mes ple d’aniversaris significatius, el moviment del 15M ha fet un anyet de vida i l’Associació Cultural Clip Teatres n’ha fet 15, 15 anys!! Ambdós grups van fer la festa d’aniversari el mateix dia, el 12 de maig, i també ambdós grups sembla que tinguin una salut immillorable.

La Plaça de les Palmeres va ser l’escollida per fer la festa d’aniversari de la formació teatral andreuenca i moltes amistats es van acostar per tal de donar-los-hi suport tot sentint la música dels Atomic Boy blues, The blended Bues company i Tant Tendrum, els tres grups que ens van fer passar una bona estona.

Al Centre Cívic de Sant Andreu, seu del grup, quinze anys donen per dur a terme moltes representacions i els de Clip han fet feina sense parar, no en va, un dels seus objectius principals és oferir una temporada de teatre a Sant Andreu amb tres produccions pròpies a l’any a més de les obres de companyies convidades. La tasca que desenvolupen és considerada amateur, tanmateix, el rigor i el compromís hi és present en totes les seves produccions. Cal remarcar que més de 150 persones han passat per les files de Clip Teatres al llarg d’aquests 15 anys, entre tècnics, actors, directors, escenògrafs, etc. i tanta credibilitat i validesa té el seu treball que en diverses ocasions actors i actrius professionals de Sant Andreu han col·laborat en els seus muntatges.

I amb un públic fidel!

Al llarg d’aquests quinze anys, aquesta formació teatral ha contribuït a crear el saludable hàbit d’anar al teatre. La seva dedicació i exigència ha aportat a Sant Andreu un espai de recreació, un esbargiment ferm per als caps de setmana, fet que els ha premiat amb un públic incondicional i constant que aprecia la feina ben feta.

I per a aquest públic i tot aquell que es vulgui sumar, Clip Teatres ofereixen una temporada complerta d’aniversari, una programació versàtil i entregada de l’1 al 17 de juny amb la coproducció Els vells, d’Ignasi Iglésias i ja, a l’octubre, una exposició retrospectiva d’aquests quinze anys de vida i l’obra Toquem el dos, sota la direcció d’Enric Vila.

Una programació d’aniversari musical, teatral i, en definitiva cultural és el que ens depara aquest grup històric de Sant Andreu, tanmateix, tingueu paciència que el Cap a Peus us anirà informant de totes les activitats d’aquest Grup de Teatre...amb majúscules.

Crònica de l’Escola Municipal de Música de Sant Andreu (EMMSA)

Radiografia d’un pentagrama

Havia de trobar-me amb el coordinador cultural de l’EMMSA al carrer dels Segadors número 2, seu de l’escola, i ja anava una mica justa. No volia fer tard perquè intuïa que descobrir les interioritats de l’Escola Municipal de Música de Sant Andreu seria una experiència prou satisfactòria. Certament no em va decebre, ja que si bé era un dia d’aquests frescots d’abril que no convidava gens a sortir de casa, en creuar la porta de l’escola una agradable sensació de calidesa em va atrapar. Nens i nenes, joves d’edats variades sortien entusiastes de les seves classes amb els instruments a les mans, més pendents de la partitura treballada que de com les cordes i els vents compartirien l’insuficient ascensor. L’alumnat transmetia molta alegria, il•lusió i, malgrat la seva joventut, certa serenor...ja ho diuen ja que la música estova i apaivaga les feres.  

Projectes sense parar!

En Joan Ignasi, el coordinador, em va fer passar a un dels espais de l’escola on els músics/docents impartien les seves classes. Era una aula reduïda, gairebé íntima, amb un piano, faristols i algunes cadires poc ordenades. Tanmateix, hom podia percebre una atmosfera de treball, d’esforç i a la vegada de gaudi, qualitats que el professorat transmetia. És, sens dubte, la pervivència dels coneixements més el llegat de l’experiència.

Vam començar a parlar dels objectius de l’escola, dels propers concerts, de la jornada de portes obertes, de les audicions de les agrupacions, de les trobades de corals amb petits i grans i de les col•laboracions, com la que fan dins del projecte JUNTS, un intercanvi internacional d’alumnes i música entre l’EMMSA i escoles d’altres països per tal que els i les alumnes d’ambdues escoles s’enriqueixin de les músiques del món. Enguany el país visitat era Senegal i, sens dubte, seria una grata experiència per a tots els alumnes que culminaria amb un concert de música Senegalesa el proper 25 de maig.

La conversa amb el coordinador anava i venia entre diversos temes, havia esdevingut una jam-session verbal. Jo preguntava i ell responia, de fet, es respirava una bona sintonia. Però el temps de l’entrevista s’acabava i encara em quedaven moltes preguntes. No havíem parlat del tàndem Andrea Motis i Joan Chamorro, dels veïns del Taller de Músics, del futur incert de la cultura...potser un altre dia amb una nova melodia...

Amb la música...a la Plaça Orfila!

Som a divendres. Concretament el 23 de març a les 19.30h del vespre. Surto del metro de la Plaça Orfila disposada a gaudir del merescut descans de final de setmana quant, pujant les escales, sento una música. Les notes d’un piano m’indiquen que alguna cosa s’està coent al mig de la plaça i les meves expectatives d’assaborir un primaverenc i actiu cap de setmana comencen a millorar per moments.

Un grup de persones de diverses edats escolten amb atenció les fuses, semifuses, tresets, arpegis i, fins i tot, els silencis que nois i noies de l’Escola Municipal de Música de Sant Andreu obsequien a totes aquelles que ens acostem. És un concert de combos amb piano, i no, no són músics professionals, són estudiants, però sonen com si ho fossin, de fet, la professió ja la porten a dins. Al darrere hi ha moltes hores invertides, molta tenacitat, assajar una i mil vegades per aconseguir l’objectiu desitjat, que tot el que hi ha escrit al pentagrama es transformi i es tradueixi en un so coordinat, en una harmonia musical. Piano, bateria, saxos, flautes i un baix amenitzen l’entrada del cap de setmana i les melodies d’un jazz fresc, jove i vigoritzant em transporten a una Nova Orleans on la música al carrer acompanya sempre els vianants. Miro al meu voltant i el públic assistent, tot i que tímidament, es mou, igual que jo, al ritme que marquen les notes. És inevitable deixar-se portar per aquestes melodies que estimulen el sentit de l’oïda, és com una catarsi grupal. Això és cultura! I el carrer és l’espai ideal per fer-la arribar a tothom. Qualsevol excusa és bona i aquesta vegada ha estat la participació i el suport que l’escola ha donat a l’off concurs per a músics amateurs Maria Canals.

Què tenim?

Que què tenim? A Sant Andreu tenim una escola de música on no només es formen futurs professionals, sinó que ho fan amb generositat, compartint amb nosaltres el resultat de moltes hores d’estudi, de molta persistència, fermesa i esforç, sobretot esforç. I aquest afany es veu recompensat en una feina ben feta, on l’equip suma les individualitats de cadascú, on el tot, com deia Aristòtil, sempre és més que la suma de les parts.

Finalment, s’acaba el concert i tot són somriures còmplices entre els músics. Jo també somric, però d’agraïment, el meu cap de setmana ha començat de la millor manera possible, amb cultura!

La Cercavila, una fusió de festa i reivindicació

Emotiva, festiva, alegre, integradora, col•lectiva. Plena d’entitats i farcida de participants. Així va començar la cercavila de la Festa Major de Sant Andreu 2011. Preparats, preparades? Des de dalt del campanar la pancarta treu el nas. En realitat, ella és el tret de sortida i sense ella no seria el mateix. Baixa de manera vacil•lant, però ferma, potser premonitòria de l’any que ens espera! Uff, el rellotge, un any més, ha estat salvat. A poc a poc, es van llegint totes les lletres, no en falta ni una i això que pensàvem que amb les retallades...

A peu d’església, els geganters, van cenyint-se la faixa. Ja són a punt i tots junts comencem a caminar. Sonen els timbals, les caixes i els xiulets. Crida la canalla, excitada i emocionada. Per a alguns infants és la primera vegada, no obstant això no tenen por, la seva mirada il•luminada és el reflex d’anys de tradició, de cultura de base i de transmissió de valors d’una generació a l’altra.

Volem l’Ateneu!

Tanmateix, aquesta ha estat una cercavila amb un sentiment diferent, perquè malgrat la festa i l’alegria, la reivindicació també hi era present. “Volem l’Ateneu”! clamava una gran pancarta, “Volem l’Ateneu!”proclamaven els adhesius que lluïen al pit homes, dones i infants de totes les edats. La demanda ha estat clara: que L’Harmonia, Federació d’Entitats de Sant Andreu, s’ocupi de la gestió del nou equipament catalogat com a Casal de Barri projectat dins el recinte de la Fabra i Coats. Així doncs, Sant Andreu ha parlat i el Leviatan des de la seva talaia administrativa i poderosa ha d’escoltar. I ha de donar respostes!

Malgrat el poc temps que falta perquè s’acabin les obres, el districte continua jugant amb les entitats, continua oferint paraules d’incertesa i d’ambigüitat. Sabem que l’Harmonia ha fet la feina, una bona feina, però i l’administració? ... seguim sense resposta.

Fabra i Coats i l’Ateneu Cultural i Popular l’Harmonia: una promesa que no arriba

Article publicat a la revista Sant Andreu de Cap a Peus. Desembre 2011.

El darrer mes de l’any, sovint, serveix per fer balanç de les nostres accions, de les realitzades i d’aquelles que han quedat en el sac de les promeses. Aquest mes, també és costum de les entitats redactar les memòries d’activitats, de consecució d’objectius i les finalitats assolides. Però, l’administració, ja fa anys que està truncant els objectius i el futur de moltes entitats de Sant Andreu.

Quan l’ajuntament va adquirir els terrenys de la Fabra i Coats, les promeses de l’administració passaven per cedir-ne la gestió i un dels edificis a les entitats de Sant Andreu, així que moltes entitats culturals i populars de Sant Andreu van federar-se per tal de constituir l’Harmonia del Palomar. D’això ja fa sis anys i, malauradament, les paraules donades han quedat al sac de les bones intencions.

Fins quan s’abusarà de la paciència d’andreuencs i andreuenques?

La Fabra i Coats ja és a punt. Els objectius de l’ajuntament i del districte en aquesta Fàbrica de Creació són fomentar les pràctiques artístiques i estimular la creació. Tanmateix, des d’aquí volem preguntar al districte: Què potser la cultura popular i tradicional no la tenen contemplada com a pràctica artística i creativa? Què potser les entitats que han fet l’esforç de federar-se, que fa SIS ANYS! treballen conjuntament creant futur, generant cohesió i que hi destinen recursos i energies per tal que Sant Andreu sigui un dels territoris més rics en activitats i creativitat no tenen dret a un racó per seguir fent aquesta tasca?

Senyor i senyores de les classes dirigents, penseu-vos-ho molt bé i recordeu que moltes de les primeres figures de l’escena artística actual van sorgir de viure i respirar la cultura popular. La cultura d’un país. La cultura també de Sant Andreu. Recordeu-ho, perquè qui perd els orígens...

El Sat provoca un augment de temperatura corporal!!

Article publicat a la Revista Sant Andreu de Cap a Peus. Gener 2012.

El Jardí de les Malícies de la Cia. Teatre al Detall
Al Sant Andreu Teatre del 26 de gener al 8 de març. Dijous a les 21h.


Després de l’escudella, els canalons i el tortell de reis el SAT ens proposa dolces i suggerents paraules dites a cau d’orella. Mots xiuxiuejats amb gust de bombó, salpicats amb una mica de pebre vermell.

Des de finals de gener fins a principis de març, el Sat, Sant Andreu Teatre acull un delicat recital de poesia eròtica, El Jardí de les Malícies de la Cia. Teatre al Detall que no només entusiasmarà els amants de la poesia, sinó també a tots els amants en general.

Aquesta proposta teatral, basada en un llibre de Miquel Desclot, amb poemes de Goethe, la Fontaine o John Donne és un recull de versos, potser una mica irreverents, però decididament frescos i divertits, que van des de l’Edat Mitjana fins al Segle XX. Un bon espectacle que fa un maridatge de cultura. Poesia i teatre damunt de l’escenari!

Preparats per a seduir-vos trobareu els intèrprets Txell Botey (El cor de la ciutat, Mirall trencat, Temps de silenci) i Xavi Idàñez (Porca misèria, Ventdelplà, El cor de la ciutat), tots dos dirigits magistralment per Joan Maria Segura, un director d’escena que ja ha deixat de ser emergent per esdevenir un dels més recomanats.

Amb aquesta peça, sens dubte que aquest any, a Sant Andreu, les pessigolles de l’escalfor de l’estiu, arribaran abans del que toca...

Can Guardiola: la història d’una recuperació i la pervivència de la història

Ampliació de l'article realitzat en col·laboració amb Carlos Faneca per a la revista Sant Andreu De Cap a Peus


Som al 1900. La vila de Sant Andreu del Palomar havia estat annexionada a Barcelona feia només tres anys per la Reina Regent Maria Cristina i el canvi de segle ja apuntava maneres amb un impuls industrialitzador que propiciava un increment de població i una oferta de feina per a molts veïns de Sant Andreu. Aquest afany de creació d’indústria va fer que es construïssin habitatges per a famílies que canviarien la fesomia d’un territori bàsicament agrícola cap a un entorn on creixerien tallers i empreses com la tèxtil Fabra i Coats (1903). A la cruïlla del carrer Cuba amb la Rambla, Can Guardiola fou una d’aquestes cases i Josep Codina i Clapés en va ser l’autor de la reforma el 1904. L’edifici pertanyia al modernisme més ascendent, un corrent artístic que es proposava fer de pont entre la tradició constructiva i la tècnica més moderna, on el ferro forjat era un referent estètic (hem de recordar que el 1889 s’havia construït la Torre Eiffel en el marc de l’Exposició Universal).

Què va passar?

El pas del temps va deteriorar l’edifici i el desús va degradar la planta. L’especulació planava com un voltor buscant la presa. El 1988 l’Associació de Veïns va conèixer la situació que amenaçava la permanència de l’emblemàtic edifici: per una banda, una empresa immobiliària oferia 35 milions de les antigues pessetes pel solar amb l’objectiu d’enderrocar-la i, en el seu lloc, construir-hi un bloc de pisos amb pàrquing; i per altra banda, una entitat financera n’oferia 25 milions per restaurar-la i posar-hi oficines. Sant Andreu s’hi va resistir. Can Guardiola havia de ser rehabilitada, catalogada com a patrimoni històrico-artístic i destinada a l’ús públic.

La mobilització dels veïns

Davant aquesta difícil situació, l'Associació de Veïns es va posar en marxa de seguida, mobilitzant-se per salvaguardar un dels tresors del poble. L’actuació dels veïns tenia quatre objectius per assolir: Primerament suspendre la llicència d’obres i evitar així l’enderrocament immediat de l’edifici; més tard catalogar Can Guardiola Patrimoni Històrico-Artístic; el tercer pas era adquirir l’edifici amb l’ajuda d’alguna institució o administració, i finalment rehabilitar-lo i destinar-lo a l’ús públic. Els veïns van tenir així una actuació primordial, participant en actes i reivindicacions que comptaven amb el suport d'Entitats i Partits polítics andreuencs. Al Juny del 1990, tres anys després que l'Associació de Veïns posés en marxa la campanya "Salvem Can Guardiola", el conseller de Benestar Social, Antoni Comas, en feia pública la compra per part de la Generalitat, per rehabilitar-la i destinar-la a l’ús públic.

Can Guardiola ara i sempre

Avui dia, Can Guardiola conforma un dels espais més importants pels veïns de Sant Andreu. Des de la seva rehabilitació, l’edifici ha estat destinat a l’ús públic amb la conformació d’un hotel d'Entitats on gran part de les associacions de caràcter cívic i social de la nostra vila utilitzen les seves instal•lacions en forma de seu. Esperem que Can Guardiola segueixi nodrint per molts anys més d’equipaments cívics als andreuencs, aquells que van lluitar per salvar-la.