Amunt el teló!

DIÀLEGS SOBRE LA MERAVELLOSA HISTÒRIA DELS NOSTRES MOTS
Autor: Joan Bastardas
Editorial: Edicions 62 Llibres a l’abast. Barcelona, 1996.

Hom diu que el teatre és per a representar-lo i l’assaig per a meditar-lo i, per tant, no és habitual llegir un assaig en format teatral, però el primer que crida l’atenció del text de Joan Bastardas és l’estructura escollida per a la seva transmissió: el diàleg. Un diàleg que, lluny de resultar incòmode per al lector, ajuda a visualitzar no només el discurs i les línies argumentals per on van passant, de manera fluïda, els personatges sinó també la posada en escena, sovint oblidada en un gènere com l’assaig.

Tenint en compte la trajectòria professional de l’autor, que ha estat marcada per estudis i treballs de Filologia Llatina Medieval, així com per investigacions sobre l’origen del català i la influència dels llatinismes a la llengua i la literatura catalanes, la decisió de presentar aquesta obra en forma de diàleg és singular i arriscada, tanmateix, aquest format fa que el ventall del destinatari del text esdevingui més extens.

El diàlegs que ofereixen els tertulians són frescos, espontanis i permeten a l’autor mantenir un baròmetre on les escenes que suposen un grau més elevat de coneixement i d’atenció, ateses la densitat ideològica, conceptual i textual, són resoltes oferint un cavi de ritme en el text caracteritzat per una narració l’objectiu de la qual és fer l’explicació més entenedora per al públic neòfit, fet que recordava el paper del corifeu a les tragèdies gregues identificant les escenes més dramàtiques i fent-ne un breu resum.

Els personatges, ben construïts per l’autor, mostren una escenografia austera, però a la vegada plena de detalls on la bellesa i la riquesa lingüística, amb paraules gairebé en desús, n’és una part imprescindible. La posada en escena permet entreveure i visualitzar taules plenes de llibres i viatjar a zones rurals que, de manera efímera i fent un exercici d’imaginació, transporten el lector/espectador a espais inversemblants per a vetllades de trobades lingüístiques.

El text proposa, de manera generosa, altres textos, llibres i autors per tal d’ampliar la recerca i al mateix temps presenta esbossos d’història i d’històries de mots que el lector/estudiós encuriosit o tafaner pot seguir investigant. L’autor planteja també temes com extrets d’una conversa casual on les idees brollen sense aturador que les freni. No emet, però, un judici amb causes i conseqüències de la història dels mots sinó que posa, en veu dels personatges, elements amb raonaments acurats on l’objectiu, més que aprofundir i enllestir amb solucions lingüístiques per a afegir a una gramàtica, esdevé un passeig etimològic per la història dels nostres mots.

Per tal d’endinsar-nos en la trama del text, els personatges de Joan Bastardas fan, inicialment, una comparativa entre diverses llengües amb la mateixa arrel llatina per a després il·lustrar els factors que han propiciat les diferents evolucions dels mots d’aquestes mateixes arrels. Així la temàtica formulada exposa aspectes, francament interessants i de fàcil associació i visualització, com ara els manlleus que s’han incorporat a la parla al llarg dels anys, entre els quals en destaquen molts d’anglosaxons, les seves circumstàncies i els seus mecanismes d’adaptació, o bé l’evolució del lèxic a partir dels condicionaments històrics on els tertulians disserten sobre les actituds lingüístiques generades amb el pas del temps, cosa que fa que s’entengui que hi hagi mots com ara “col·laboració” que en la llengua francesa no té un significat de cooperació sinó que està associat a un context històric concret amb atribucions negatives.

Altres propostes interessants que suggereix l’autor és l’evolució de la llengua de cada poble a partir de la marca dels accidents físics o geogràfics i, en base a aquesta proposta, hom pot fer una reflexió acostant-se a les raons per les quals els esquimals, sorprenentment, tenen més de vint mots per a designar la qualitat específica de la neu i les seves característiques, i és que com certament diu l’autor: cada llengua s’ha desenvolupat en paisatges diferents i necessita designar amb noms diferents coses que la mateixa naturalesa ha diferenciat. (pàg. 24)

Convé també incidir en un tema que l’autor posa en boca dels personatges en diversos moments del text com ara si el temperament, les actituds dels pobles són el reflex d’una llengua que, si bé aquesta qüestió no és científicament demostrable, és notablement captivadora i mereixeria, segons jo mateixa, un article dedicat específicament a aquest tema.

Finalment, cal dir que, si bé Joan Bastardas no ha volgut fer un manual d’estudi, més d’un lector inquiet valoraria de manera molt positiva que alguns dels temes formulats tinguessin una continuïtat per tal d’aprofundir, amb reflexions encara més minucioses i extenses, sobre propostes a les quals li ha donat només un breu apunt. Cal afegir també que, aprofitant aquesta continuïtat, potser l’autor podria haver incorporat més personatges a l’obra i qui sap si la fortuna els depararia fer una llarga temporada dins del panorama teatral del moment. Malauradament, la seva absència no fa possible aquesta ampliació. Tanmateix, segur que si encara hi fos, sens dubte, ens delectaria amb algun altre dels seus escrits.