TRAKATAP

saT! Sant Andreu Teatre – 27/02/2009

Si algú creia que en claqué tot estava inventat, està clar que no ha vist l’espectacle de la companyia dirigida per Roser Font. Una formació de quatre ballarins i tres músics damunt de l’escenari fan que el públic s’entregui a la màgia i el joc d’un muntatge que desprèn frescor en tots els seus números.

La interacció entre la música i la dansa s’estén cap als espectadors que, gràcies a l’habilitat dels intèrprets, entren en la dinàmica de l’espectacle interactuant i donant forma a números irrepetibles, ja que a cada funció alguns dels números també esdevenen nous, com improvisats, depenent de la reacció d’un públic ansiós de participar. Un públic que, en molts moments, formarà part de l’espectacle convertint-se en el quart músic.

L’energia que acompanya l’espectacle comença amb la presentació dels ballarins fusionant-se amb unes notes i uns passos que semblen atzarosos, però que en realitat són fruit de moltes hores d’assaig. Seguidament, els músics fan sonar música de jazz i els peus dels quatre ballarins, com empesos per Terpsícore, marquen un compàs que sembla que no estigui fet per al claqué, però que s’ajusta perfectament al ritme i els moviments dels intèrprets. És el principi d’una proposta de més d’una hora de durada en què músics i ballarins estableixen una comunió on el claqué, disciplina que combina dansa i música a la vegada, és l’element que uneix diferents estils musicals com el hip-hop, la música brasilera, el flamenc o el tango.

L’escenari és el lloc on tot és permès. L’adequada direcció escènica del jove director Josep Maria Segura fa que sigui, aquest, un espectacle molt teatralitzat, on les músiques són interpretades i els ballarins es converteixen en actors gestuals que canten, ballen i expliquen coses sense necessitar de la paraula. Els músics juguen amb el pallasso que porten a dins i arrenquen, en diverses vegades, el riure d’un públic rendit davant d’una bona feina. Els ballarins esdevenen, com per art de màgia, aprenents de músics des d’una perspectiva tan innocent i juganera que el somriure és la constant que apareix als llavis dels espectadors.

Els números es van succeint un darrere l’altre sense que ni l’espectador, ni els intèrprets donin cap mostra de cansament. Tanmateix, el moment àlgid de l’espectacle és el treball més delicat: l’escenari s’enfosqueix i sorgeix la màgia amb la fragilitat de les titelles. El públic veu aparèixer unes sabates fluorescents que es converteixen en una família d’ànecs que han d’aprendre a aixecar el vol. Un número fantàstic que combina llums, música, claqué i titelles i que deixa bocabadat al més purista del gènere.Després d’aquest apoteòsic número, el públic, ja completament lliurat es desfà de les cotilles que l’empresonen i entra en un joc d’interacció constant, en la qual la música i el ritme serà la que marcarà el pas de l’espectacle.

La Roser Font i el Guillem Alonso, els coreògrafs de l’espectacle, són coneguts arreu del món. Pel que hem vist en aquest espectacle, segur que han sabut treure profit de les seves estades artístiques a l’estranger i no sabem si les produccions de fora del país han sabut aprofitar el seu talent. El que sí que podem donar fe és que la companyia Trakatap ha fet un espectacle net, fresc, polivalent i infinitament delicat i cuidat on, com dèiem al principi, res no han donat per fet perquè res no està inventat. Només cal deixar-se endur per la màgia del teatre, deixar-se endur pel joc i l’espectacle. I el bon espectacle ... estarà assegurat.