En quin moment de la vida es defineix la nostra orientació sexual? En quin moment el nostre cos, sense consultar amb els nostres sentits, decideix diferenciar les carícies que ens regalen les persones i les etiqueta convertint-les en carícies femenines o masculines?
Els directors Albacete i Menkes han portat a la gran pantalla un guió cinematogràfic en el qual també hi ha col·laborat l’actual Ministra de Cultura i anterior presidenta de l’Acadèmia de les Arts i las Ciències Cinematogràfiques, la senyora Ángeles González-Sinde. No voldria malgastar temps d’escriptura remarcant la simplicitat d’un guió i d’una pel·lícula que traspua tòpics embolcallats de discursos que volen ser transgressors, i no ho faré. El concepte transgressor, sembla que, actualment, hagi d’anar associat a la violència acompanyada de les noves tecnologies i d’escenes d’un sexe explícit que, per altra banda, podrien aprendre molt de les escenes que Bigas Luna mostrava amb la pel·lícula Las edades de Lulú de la gran autora Almudena Grandes.
La sexualitat ens acompanya tota la vida des que naixem fins que morim. Paradoxalment, quan som nadons ens explorem i descobrim les zones que ens acosten a un estat de felicitat, de clímax i de deliri que, en arribar a l’edat madura, busquem en elements exteriors a nosaltres mateixos. Sexualment, entre altres coses, som fruit de les nafres del passat que es van retroalimentant d’esquemes eternament i perpètuament repressius. I no estic parlant només d’un estament religiós que malgasta energia amb un discurs més propi de Torquemada que d’una societat del segle XXI. L’home i la dona occidental sembla que tinguem al genoma humà l’herència i la càrrega històrica d’anys de sentiments reprimits, de sensacions reprimides. Hi ha quelcom d’atàvic que, fugaçment, semblava que es superava als feliços anys 60, però que malauradament ha retornat. El sentiment judeo-cristià amb termes com perdó i culpa té un poder tan arrelat que ens difumina els sentits. Som el que som per tot el que hem fet i també per allò que sovint, malauradament o no, no hem fet, que no hem gosat fer. Per tot allò que no hem experimentat i que ens ha fet por provar.
El dramaturg alemany Frank Wedekind, a finals del segle XIX, ja ens mostrava que el despertar de la primavera és l’essència i l’evolució sexual natural de l’ésser humà en tant que som éssers naturals. En el món animal, paraules com fecundació, joc sexual o, fins i tot, còpula no tenen una càrrega implícita de perversió. Què ho fa que quan les apliquem a l’ésser humà, sovint, en alguns casos, encara tinguin connotacions pecaminoses?
Afortunadament, comencem a distanciar-nos d’aquests casos. Els éssers humans gaudim de diversos sistemes de comunicació i llenguatge. Al llenguatge lingüístic i el corporal podem sumar-hi el llenguatge sexual. Potser, aquest darrer, es podria confondre amb l’esmentat llenguatge corporal i, no en va, el cos és el canal que dóna el missatge. Tanmateix, el codi és sensiblement diferent. En un llenguatge sexual ens podem submergir en esclats de sensacions on l’objectiu és la comunicació i comunió amb l’altre, amb nosaltres mateixos, amb l’entorn. Sense censurar aquestes sensacions. Per altra banda, com es poden censurar les sensacions? Les podem amagar, però mai censurar-les o escapçar-les. Hi són. Sempre hi són. Només que, sovint, no les podem veure.
Tanmateix, des de l’incipient precursor del teatre de l’absurd Frank Wedekind, hem millorat presentant en diverses esferes un discurs de normalitat sexual, o més ben dit, d’acceptació d’una diversitat sexual. Mostrem homosexuals tant a la literatura com a la gran pantalla i aquest és el baròmetre que ens indica que som autèntics, moderns. Però continua sent tractat com una vivència traumàtica, de trencament amb un mateix que, sovint és insalvable. És realment aquest el modernisme que volem? Són aquests els autèntics paràmetres que es volen vendre? No és en realitat la perpetuació d’una vivència angoixant i castradora de l’essència dels sentits? Ja sabem que la vida no la fem fàcil, per què ens obstinem en mostrar la censura que portem acumulada en tants anys d’història?
Potser hauríem de fer com Proust, anar a la recerca d’un temps perdut i treure etiquetes a la percepció. Potser hauríem de recuperar la ingenuïtat i deixar-nos seduir pels sentits, per les noves descobertes. En definitiva, potser hauríem de canviar el discurs i mostrar les sensacions agradables de les carícies. Sense posar etiquetes, sense noms, sense frustracions, sense pors.
El sexe forma part de la natura i, com deia Marilyn Monroe, «Jo m’hi avinc molt amb la natura».
Els directors Albacete i Menkes han portat a la gran pantalla un guió cinematogràfic en el qual també hi ha col·laborat l’actual Ministra de Cultura i anterior presidenta de l’Acadèmia de les Arts i las Ciències Cinematogràfiques, la senyora Ángeles González-Sinde. No voldria malgastar temps d’escriptura remarcant la simplicitat d’un guió i d’una pel·lícula que traspua tòpics embolcallats de discursos que volen ser transgressors, i no ho faré. El concepte transgressor, sembla que, actualment, hagi d’anar associat a la violència acompanyada de les noves tecnologies i d’escenes d’un sexe explícit que, per altra banda, podrien aprendre molt de les escenes que Bigas Luna mostrava amb la pel·lícula Las edades de Lulú de la gran autora Almudena Grandes.
La sexualitat ens acompanya tota la vida des que naixem fins que morim. Paradoxalment, quan som nadons ens explorem i descobrim les zones que ens acosten a un estat de felicitat, de clímax i de deliri que, en arribar a l’edat madura, busquem en elements exteriors a nosaltres mateixos. Sexualment, entre altres coses, som fruit de les nafres del passat que es van retroalimentant d’esquemes eternament i perpètuament repressius. I no estic parlant només d’un estament religiós que malgasta energia amb un discurs més propi de Torquemada que d’una societat del segle XXI. L’home i la dona occidental sembla que tinguem al genoma humà l’herència i la càrrega històrica d’anys de sentiments reprimits, de sensacions reprimides. Hi ha quelcom d’atàvic que, fugaçment, semblava que es superava als feliços anys 60, però que malauradament ha retornat. El sentiment judeo-cristià amb termes com perdó i culpa té un poder tan arrelat que ens difumina els sentits. Som el que som per tot el que hem fet i també per allò que sovint, malauradament o no, no hem fet, que no hem gosat fer. Per tot allò que no hem experimentat i que ens ha fet por provar.
El dramaturg alemany Frank Wedekind, a finals del segle XIX, ja ens mostrava que el despertar de la primavera és l’essència i l’evolució sexual natural de l’ésser humà en tant que som éssers naturals. En el món animal, paraules com fecundació, joc sexual o, fins i tot, còpula no tenen una càrrega implícita de perversió. Què ho fa que quan les apliquem a l’ésser humà, sovint, en alguns casos, encara tinguin connotacions pecaminoses?
Afortunadament, comencem a distanciar-nos d’aquests casos. Els éssers humans gaudim de diversos sistemes de comunicació i llenguatge. Al llenguatge lingüístic i el corporal podem sumar-hi el llenguatge sexual. Potser, aquest darrer, es podria confondre amb l’esmentat llenguatge corporal i, no en va, el cos és el canal que dóna el missatge. Tanmateix, el codi és sensiblement diferent. En un llenguatge sexual ens podem submergir en esclats de sensacions on l’objectiu és la comunicació i comunió amb l’altre, amb nosaltres mateixos, amb l’entorn. Sense censurar aquestes sensacions. Per altra banda, com es poden censurar les sensacions? Les podem amagar, però mai censurar-les o escapçar-les. Hi són. Sempre hi són. Només que, sovint, no les podem veure.
Tanmateix, des de l’incipient precursor del teatre de l’absurd Frank Wedekind, hem millorat presentant en diverses esferes un discurs de normalitat sexual, o més ben dit, d’acceptació d’una diversitat sexual. Mostrem homosexuals tant a la literatura com a la gran pantalla i aquest és el baròmetre que ens indica que som autèntics, moderns. Però continua sent tractat com una vivència traumàtica, de trencament amb un mateix que, sovint és insalvable. És realment aquest el modernisme que volem? Són aquests els autèntics paràmetres que es volen vendre? No és en realitat la perpetuació d’una vivència angoixant i castradora de l’essència dels sentits? Ja sabem que la vida no la fem fàcil, per què ens obstinem en mostrar la censura que portem acumulada en tants anys d’història?
Potser hauríem de fer com Proust, anar a la recerca d’un temps perdut i treure etiquetes a la percepció. Potser hauríem de recuperar la ingenuïtat i deixar-nos seduir pels sentits, per les noves descobertes. En definitiva, potser hauríem de canviar el discurs i mostrar les sensacions agradables de les carícies. Sense posar etiquetes, sense noms, sense frustracions, sense pors.
El sexe forma part de la natura i, com deia Marilyn Monroe, «Jo m’hi avinc molt amb la natura».
No hay comentarios:
Publicar un comentario