Rompepistas
Autor: Kiko Amat
Editorial: Anagrama
313 pàgines
En llegir un llibre com Rompepistas em vénen al cap paraules com nostàlgia, malenconia, potser aflicció? I les paraules porten amb elles no només les lletres que les formen, sinó la càrrega dels anys que porten al damunt, que les acompanyen i que les configuren.
El text de Kiko Amat (1971), en realitat, és molt asèptic, sembla que vulgui aprofundir, però es queda a la porta dels sentiments. Què és el que s’amaga a la ment d’algú, que podríem ser nosaltres mateixos, quan rememorem temps del passat? Què és el que ens fa recrear-nos en aquells moments, moments viscuts que sovint no tornaran? Busquem la redempció d’allò, que en un moment pretèrit, no vàrem ser capaços dir o de fer?
El terme record porta associat les paraules de les quals parlava anteriorment. Algunes vegades podem afegir mots tan contradictoris com alegria o tristor, però sempre, sempre la paraula record anirà associada a la nostàlgia. Obrir els calaixos de la nostra ment, de recuperar els records és una activitat que comporta el risc de destapar la caixa dels trons i no saber com manipular-la per tal que no s’escampin tots aquells moments que no vam saber resoldre i que formen part dels deutes que tenim amb nosaltres mateixos.
Un altre dels perills que implica esdevenir Pandora és que correm el risc de perpetuar-nos en els moments que destapem, d’enganxar-nos-hi i d’entrar en un tirabuixó del qual ens resulta difícil sortir-nos-en. Un principi budista diu que cal desfer-se d’algunes coses perquè n’entrin de noves. Aquesta màxima que sembla tan fàcil de complir quan ens trobem materialment davant d’un canvi de casa i d’una mudança amb tot d'andròmines inservibles al nostre voltant, és de difícil resolució quan es tracta d’aplicar-ho al que és immaterial, a l’esperit.
Tanmateix, qui fa l’amor durant deu anys igual que després d’haver-lo fet per primera vegada? Podem recordar el primer petó, les primeres carícies. Rememorar els nervis, les emocions i les sensacions, però cal deixar l’espai necessari perquè apareguin noves percepcions i perquè el temps passat mai sigui millor que l’actual.
Personalment, com a lectora, en un text com el que presenta l’autor, no m’interessa un dietari de fets, una crònica de successos. M’interessa saber com el protagonista, algú com nosaltres, gestiona tota la informació que destapa, com respira, com l’afecta, com ha evolucionat, per quins processos ha passat. Vull saber què sentia, com patia, amb què vibrava. Vull que em transmeti la seva vida. Perquè més enllà que una música o una roba comuna a un grup de gent, els sentiments són universals, traspassen qualsevol edat. Per què els clàssics són actuals? Perquè parlaven d’allò que ara també ens afecta: amor, passió. En definitiva, emocions que et traspassen la pell, que et fan vibrar, riure i plorar. No som màquines que acumulen coneixements, som persones que gestionen sentiments. No és la quantitat del coneixement, és la qualitat del discerniment el que ens fa persones.
Qui som deu anys o vint anys després d’uns record d’infantesa o d’adolescència? Si sentim la mateixa música i portem el mateix tipus de roba que molts anys enrere, alguna cosa ens haurem de qüestionar, què és el que no ens fa evolucionar?. Què potser no ens han modificat les persones que hem conegut, els llibres que hem llegit o les pel·lícules que hem vist? En el món de les arts escèniques, un bon partenaire és aquell que modifica l’altre més enllà del text que hi ha escrit, que fa evolucionar l’obra amb tots els seus personatges. Quan Hamlet deia el seu mític Ser o no ser materialitzava el dubte existencial de tot ésser humà. Hem de quedar-nos tal i com estem o hem d’actuar? La por és el sentiment que ens paralitza, que ens aferra a allò que coneixem i no ens fa evolucionar. «Allibereu-me dels meus lligams» deia Pròsper, personatge principal de La tempesta de William Shakespeare.
Les paraules són hereves de la tradició que arrosseguen amb elles. Kiko Amat sembla que s’aferri a un passat i el verb aferrar-se ens remet a una actitud d’enfonsament i de supervivència, de por i d’estancament. Preguntem-nos com volem passar per la vida: arrapant-nos a records i situacions que es poden materialitzar en músiques i estètiques d’èpoques passades o alliberant-nos d'allò que no ens deixa avançar. La resposta només la tenim nosaltres mateixos.
Autor: Kiko Amat
Editorial: Anagrama
313 pàgines
En llegir un llibre com Rompepistas em vénen al cap paraules com nostàlgia, malenconia, potser aflicció? I les paraules porten amb elles no només les lletres que les formen, sinó la càrrega dels anys que porten al damunt, que les acompanyen i que les configuren.
El text de Kiko Amat (1971), en realitat, és molt asèptic, sembla que vulgui aprofundir, però es queda a la porta dels sentiments. Què és el que s’amaga a la ment d’algú, que podríem ser nosaltres mateixos, quan rememorem temps del passat? Què és el que ens fa recrear-nos en aquells moments, moments viscuts que sovint no tornaran? Busquem la redempció d’allò, que en un moment pretèrit, no vàrem ser capaços dir o de fer?
El terme record porta associat les paraules de les quals parlava anteriorment. Algunes vegades podem afegir mots tan contradictoris com alegria o tristor, però sempre, sempre la paraula record anirà associada a la nostàlgia. Obrir els calaixos de la nostra ment, de recuperar els records és una activitat que comporta el risc de destapar la caixa dels trons i no saber com manipular-la per tal que no s’escampin tots aquells moments que no vam saber resoldre i que formen part dels deutes que tenim amb nosaltres mateixos.
Un altre dels perills que implica esdevenir Pandora és que correm el risc de perpetuar-nos en els moments que destapem, d’enganxar-nos-hi i d’entrar en un tirabuixó del qual ens resulta difícil sortir-nos-en. Un principi budista diu que cal desfer-se d’algunes coses perquè n’entrin de noves. Aquesta màxima que sembla tan fàcil de complir quan ens trobem materialment davant d’un canvi de casa i d’una mudança amb tot d'andròmines inservibles al nostre voltant, és de difícil resolució quan es tracta d’aplicar-ho al que és immaterial, a l’esperit.
Tanmateix, qui fa l’amor durant deu anys igual que després d’haver-lo fet per primera vegada? Podem recordar el primer petó, les primeres carícies. Rememorar els nervis, les emocions i les sensacions, però cal deixar l’espai necessari perquè apareguin noves percepcions i perquè el temps passat mai sigui millor que l’actual.
Personalment, com a lectora, en un text com el que presenta l’autor, no m’interessa un dietari de fets, una crònica de successos. M’interessa saber com el protagonista, algú com nosaltres, gestiona tota la informació que destapa, com respira, com l’afecta, com ha evolucionat, per quins processos ha passat. Vull saber què sentia, com patia, amb què vibrava. Vull que em transmeti la seva vida. Perquè més enllà que una música o una roba comuna a un grup de gent, els sentiments són universals, traspassen qualsevol edat. Per què els clàssics són actuals? Perquè parlaven d’allò que ara també ens afecta: amor, passió. En definitiva, emocions que et traspassen la pell, que et fan vibrar, riure i plorar. No som màquines que acumulen coneixements, som persones que gestionen sentiments. No és la quantitat del coneixement, és la qualitat del discerniment el que ens fa persones.
Qui som deu anys o vint anys després d’uns record d’infantesa o d’adolescència? Si sentim la mateixa música i portem el mateix tipus de roba que molts anys enrere, alguna cosa ens haurem de qüestionar, què és el que no ens fa evolucionar?. Què potser no ens han modificat les persones que hem conegut, els llibres que hem llegit o les pel·lícules que hem vist? En el món de les arts escèniques, un bon partenaire és aquell que modifica l’altre més enllà del text que hi ha escrit, que fa evolucionar l’obra amb tots els seus personatges. Quan Hamlet deia el seu mític Ser o no ser materialitzava el dubte existencial de tot ésser humà. Hem de quedar-nos tal i com estem o hem d’actuar? La por és el sentiment que ens paralitza, que ens aferra a allò que coneixem i no ens fa evolucionar. «Allibereu-me dels meus lligams» deia Pròsper, personatge principal de La tempesta de William Shakespeare.
Les paraules són hereves de la tradició que arrosseguen amb elles. Kiko Amat sembla que s’aferri a un passat i el verb aferrar-se ens remet a una actitud d’enfonsament i de supervivència, de por i d’estancament. Preguntem-nos com volem passar per la vida: arrapant-nos a records i situacions que es poden materialitzar en músiques i estètiques d’èpoques passades o alliberant-nos d'allò que no ens deixa avançar. La resposta només la tenim nosaltres mateixos.
No hay comentarios:
Publicar un comentario