Dev Patel és l’actor que dóna vida a Jamal, un noi hindú de classe baixa que participa al popular concurs Qui vol ser milionari? Tot i haver crescut en la més extrema de les misèries i no haver accedit mai a l’escola, Jamal va avançant en l’encert de les respostes i, a poc a poc, esdevé un símbol al seu país. La pel·lícula comença amb escenes del protagonista essent maltractat per la policia sota l’acusació de frau i de fer trampes al concurs. És l’inici d’un sorprenent muntatge que embolcalla l’espectador amb un ritme frenètic de principi a fi.
L’evolució cinematogràfica del director de Slumdog millionaire ha oscil·lat tocant diverses vegades els pols oposats des que el 1995 es va posar al capdavant d’una de les pel·lícules britàniques de més èxit internacional de tots els temps, Trainspotting. Més enllà d’escenes de marcat caràcter escatològic, ambdues produccions tenen en comú una mirada a la vida des d’un punt de vista agredolç, que és el segell d’alguns directors britànics. Definitivament, i després d’algunes produccions de baixa rendibilitat a la cartellera, l‘estrella de Danny Boyle, per a molts, ha tornat a brillar amb l’oscaritzada Slumdog millionaire.
Boyle (1956) o l’enfant terrible de Manchester, com li diuen alguns, sembla tocat per la vareta màgica de la fada de l’equitat. Aquesta producció té -o vol tenir- el punt de comercialitat i d’independència a la vegada. Hom pot dir que la pel·lícula segueix, en part, la línia del cronista Ken Loach, hereu del realisme social britànic, i director de llargmetratges com Kes, un sensible drama social, on el nen protagonista no tenia cap experiència prèvia davant les càmeres i va enlluernar els espectadors, igual que els nens que encarnen la infantesa del trio protagonista de Slumdog millionaire.
L’inici de la pel·lícula és el preludi d’un muntatge amb un ritme tens i sufocant que presenta a l’espectador el compàs trepidant que marcarà la producció. La seva visió portarà moments de dolor i d’angoixa amb un final que sorprèn, no perquè l’acció doni un gir de 180 graus en un moviment imprevisible que desconcerta l’espectador, sinó perquè després de contenir la respiració durant moltes escenes, la sorpresa final és el desenllaç contrari que un s’esperaria i que no s’ajusta gaire amb la imatge de director transgressor que Boyle ha volgut donar en altres ocasions.
Tanmateix, si fins ara, el reflex de l’Índia només ha estat el Bollywood més frívol, de danses ètniques i històries d’amor possibles, l’encert de Danny Boyle és anar més enllà i mostrar la cara més punyent d’una altra Índia, l’Índia autèntica -com diu un dels nens actors- i no el parc temàtic al quals els occidentals estan acostumats pel turisme. La globalització és el camp de cultiu perquè qualsevol espectador se senti identificat amb el que passa a l’altra banda del món si reconeix els elements que el director posa davant de la pantalla. I Boyle, amb l’excusa d’un programa vist a tot el globus, el programa Qui vol ser milionari?, esquitxa de realitat els somnis de qualsevol societat.
El director juga amb el temps per explicar una història. El temps real és el rellotge que avança cap a la tangibilitat del somni del protagonista i els flashbacks mostren per què un analfabet pot fer versemblant el que no és. Amb aquest joc temporal que Boyle domina, l’espectador es deixa seduir per la candidesa molt ben treballada i defensada de manera molt orgànica per l‘actor que encapçala el repartiment. El relat de la seva infantesa innocent, candorosa i ingènua, però, resulta difícil de creure en un entorn tan hostil. Jamal és el bé sublimat, el cavaller que, malgrat les adversitats, fa tot el que calgui per rescatar la seva princesa. I no és aquesta l’essència dels contes? Slumdog millionaire és, en realitat, el conte modern amb un missatge d’esperança que lliga molt bé amb una societat a la qual li agraden les històries de somnis que acaben bé.
En definitiva, sembla innegable que Danny Boyle ha fet una bona pel·lícula on ha mostrat retalls d’una realitat amagada per un món més preocupat pels aspectes materials que pels socials. Tanmateix, la recerca d’un final poc creïble i menys comú, per la trajectòria d’aquest director, fa sospitar que la seva dualitat podia buscar una fórmula per obtenir el reconeixement de l’acadèmia més que la pròpia consagració com a director de segell independent i socialment compromès.
L’evolució cinematogràfica del director de Slumdog millionaire ha oscil·lat tocant diverses vegades els pols oposats des que el 1995 es va posar al capdavant d’una de les pel·lícules britàniques de més èxit internacional de tots els temps, Trainspotting. Més enllà d’escenes de marcat caràcter escatològic, ambdues produccions tenen en comú una mirada a la vida des d’un punt de vista agredolç, que és el segell d’alguns directors britànics. Definitivament, i després d’algunes produccions de baixa rendibilitat a la cartellera, l‘estrella de Danny Boyle, per a molts, ha tornat a brillar amb l’oscaritzada Slumdog millionaire.
Boyle (1956) o l’enfant terrible de Manchester, com li diuen alguns, sembla tocat per la vareta màgica de la fada de l’equitat. Aquesta producció té -o vol tenir- el punt de comercialitat i d’independència a la vegada. Hom pot dir que la pel·lícula segueix, en part, la línia del cronista Ken Loach, hereu del realisme social britànic, i director de llargmetratges com Kes, un sensible drama social, on el nen protagonista no tenia cap experiència prèvia davant les càmeres i va enlluernar els espectadors, igual que els nens que encarnen la infantesa del trio protagonista de Slumdog millionaire.
L’inici de la pel·lícula és el preludi d’un muntatge amb un ritme tens i sufocant que presenta a l’espectador el compàs trepidant que marcarà la producció. La seva visió portarà moments de dolor i d’angoixa amb un final que sorprèn, no perquè l’acció doni un gir de 180 graus en un moviment imprevisible que desconcerta l’espectador, sinó perquè després de contenir la respiració durant moltes escenes, la sorpresa final és el desenllaç contrari que un s’esperaria i que no s’ajusta gaire amb la imatge de director transgressor que Boyle ha volgut donar en altres ocasions.
Tanmateix, si fins ara, el reflex de l’Índia només ha estat el Bollywood més frívol, de danses ètniques i històries d’amor possibles, l’encert de Danny Boyle és anar més enllà i mostrar la cara més punyent d’una altra Índia, l’Índia autèntica -com diu un dels nens actors- i no el parc temàtic al quals els occidentals estan acostumats pel turisme. La globalització és el camp de cultiu perquè qualsevol espectador se senti identificat amb el que passa a l’altra banda del món si reconeix els elements que el director posa davant de la pantalla. I Boyle, amb l’excusa d’un programa vist a tot el globus, el programa Qui vol ser milionari?, esquitxa de realitat els somnis de qualsevol societat.
El director juga amb el temps per explicar una història. El temps real és el rellotge que avança cap a la tangibilitat del somni del protagonista i els flashbacks mostren per què un analfabet pot fer versemblant el que no és. Amb aquest joc temporal que Boyle domina, l’espectador es deixa seduir per la candidesa molt ben treballada i defensada de manera molt orgànica per l‘actor que encapçala el repartiment. El relat de la seva infantesa innocent, candorosa i ingènua, però, resulta difícil de creure en un entorn tan hostil. Jamal és el bé sublimat, el cavaller que, malgrat les adversitats, fa tot el que calgui per rescatar la seva princesa. I no és aquesta l’essència dels contes? Slumdog millionaire és, en realitat, el conte modern amb un missatge d’esperança que lliga molt bé amb una societat a la qual li agraden les històries de somnis que acaben bé.
En definitiva, sembla innegable que Danny Boyle ha fet una bona pel·lícula on ha mostrat retalls d’una realitat amagada per un món més preocupat pels aspectes materials que pels socials. Tanmateix, la recerca d’un final poc creïble i menys comú, per la trajectòria d’aquest director, fa sospitar que la seva dualitat podia buscar una fórmula per obtenir el reconeixement de l’acadèmia més que la pròpia consagració com a director de segell independent i socialment compromès.
No hay comentarios:
Publicar un comentario